Reportatge
El tercer model de bruixa
Els Pirineus, els Alps, la Umbria italiana: els tres territoris conformen el principal triangle en la cacera de bruixes que es va desfermar a Europa al segle XVI i després va saltar l’Atlàntic, com un dels primers fenòmens globals. A cada vèrtex, amb un model de bruixa.
El tercer model de bruixa
L’historiador Pau Castell, autor d’una tesi doctoral sobre els processos per bruixeria i que continua endinsant-se en la recerca amb una beca Cebrià Baraut de l’Arxiu Nacional, defineix el paradigma de bruixa pirinenca, una imatge que es va anar conformant durant el segle XV i que presenta trets comuns en un territori molt ampli, que va de Barcelona a Tolosa i tota la zona de l’Occitània, passant per les valls d’Andorra.
La imatge que s’hi construeix té trets diferents dels que funcionen a les altres dues zones, a Itàlia i al nord d’Europa, que completen els focus principals des d’on es va estendre la cacera. Entre els trets que diferencien el relat de la bruixa pirinenca, la forma d’utilitzar els ungüents i pocions que la feien traslladar-se fins als aplecs: en aquesta zona se les aplicaven directament sobre la pell, en zones com les aixelles o els genitals, abans de pronunciar la fórmula ritual que les portaria a l’aquelarre nocturn. A les altres zones els ungüents s’aplicaven sobre pals que els servien de vehicles per desplaçar-se. Pals o escombres: la imatge d’una bruixa cavalcant una escombra no és fruit dels contes populars ni els animadors de Disney, sinó que beuen de la tradició que es remunta al segle XV.
“Al paradigma pirinenc no apareix l’escombra i sí al francosuís”, explica Castell, que va presentar els resultats més recents de la recerca al III Congrés d’història dels Pirineus, que es va celebrar recentment entre Andorra i la Seu. De fet, prossegueix, “la primera imatge conservada d’una bruixa es correspon amb el paradigma valdès [una heretgia apareguda al nord d’Europa], dues figures al marge d’un manuscrit muntades a lloms d’una escombra i un pal”, i és així com es recull en diferents confessions reflectides en processos judicials.
Altres trets diferencials i molt característics de la bruixa pirinenca –paraula, per cert, que es documenta per primer cop el 1419 en un judici a Barcelona– és l’ús de metzines, les acusacions d’infanticidi (a Itàlia és present, però poc, puntualitza Castell) i la figura del diable com a boc de Biterna. Establir un paradigma, recorda Castell, és important a l’hora de fer història comparada.