Reportatge
Desolació minimalista
Un altre concepte del paisatge és el que presenta el fotògraf Isidre Escorihuela a la galeria Pilar Riberaygua: la sèrie ‘Mort sobre blanc’ recull la desolació del paisatge hivernal, la dels arbres despullats envoltats de neu i de cel. Imatges minimalistes, pures.
Desolació minimalista
La directora de la galeria, Carme Tinturé, explica que a Escorihuela ha estat difícil convèncer-lo per mostrar públicament la sèrie. “No no sé, soc reservat, no m’agrada la sobreexposició i el que m’interessa és l’acte de fer la foto, veure-la i fer-la”, confessa en la presentació de la mostra, que s’inaugura aquest vespre i es podrà veure fins al 15 de setembre. Per això probablement feia pràcticament una dècada que no deixava veure el treball propi, des d’Andorra 45 mil·límetres, una mostra per treure a la palestra les difícils condicions de vida d’algunes famílies del país i que es va mostrar al Museu del Tabac; un àmbit d’interès, el social, que també l’ha portat a participar en un projecte d’ajut als refugiats del camp Filippiadas, a Grècia.
A la Riberaygua, però, Escorihuela es mostra molt més despullat, com els arbres i arbustos que emergeixen dels grans espais nevats, de la desolació hivernal. “A mi em costa veure que les meves fotografies siguin art, però ara que les he vist aquí confesso que m’he emocionat”, admet. “A veure si ara la gent pot percebre les mateixes emocions que jo sento quan capto les imatges.” La muntanya a l’hivern, insisteix, és “fascinant perquè m’ofereix aquest joc, aquesta fotografia minimalista”, inspirada pels japonesos i per autors com l’anglès Michael Kenna.
Mort sobre blanc recull una part de les fotografies preses els hiverns del 2013 i 2014 als parcs naturals del Principat. La natura nua sobre la blancor de la neu, buscant la imatge desitjada –sovint, admet, torna a casa amb les mans buides– que després no retoca (o amb prou feines) amb l’ordinador –“No m’agraden les estridències”– i presenta en format quadrat: potser per deformació professional, per l’hàbit de tractar amb les imatges dels pioners com a responsable del fons fotogràfic de l’Arxiu Nacional, potser també perquè representa un repte afegit, una dificultat en la composició. “Descentrar els elements en una foto quadrada és molt difícil, però el resultat sol ser més atractiu”, considera el fotògraf.
Les imatges –cosa a la qual Tinturé és poc procliu– venen acompanyades de rètols amb els títols en llatí (i traducció) triats per Escorihuela. “M’agraden molt les llatinades, tot i que de llatí no en sé, però em transporten a l’inici de les coses”, s’explica. Probablement sigui, novament, una qüestió derivada del tracte continuat amb els fotògrafs de final del segle XIX i principi del XX. Fet que també l’ha dut a plantejar-se el repte en què està immers ara: recupera una de les primeres tècniques fotogràfiques, el col·lodió humit. “T’ajuda a tocar de peus a terra perquè avui, amb tanta tecnologia, pensem que estem molt avançats i que tot ho dominem, i resulta que no, que aquestes tècniques eren molt complicades, són tota una cura d’humilitat.”