reportatge
Albert Pujal fa la volta a Ordino en 48 cases
Quaranta-vuit cases ordinenques que enfonsen les arrels fins al segle XII i Albert Pujal que, com a incombustible cronista de la història de la parròquia, n’ha resseguit la pista. El resultat, un nou i voluminós estudi, ‘Ordino segle XVI. La vida a Andorra a l’Edat Mitjana’
Albert Pujal fa la volta a Ordino en 48 cases
ujal ha resseguit la història de les 48 cases ordinenques –origen d’alguns dels cognoms més estesos al país– des del segle XII fins al XVII. Cases entre les quals la de don Guillem, a la qual “gent amb poc coneixement diu Plandolit”, que en realitat és un cognom importat, ja que el de la família era Areny, puntualitza l’autor d’aquest recorregut per la història d’Ordino. Un recorregut que comença per les famílies, segueix per les cases i acaba pels cognoms que, en realitat, no es van imposar fins al concili de Trento, amb els registres sagramentals.
Però amb aquesta mirada en profunditat a les cases “ens vam adonar que estàvem explicant la vida de la societat”, i d’aquí el subtítol del llibre, va explicar l’autor en la presentació al públic de l’estudi, ahir a la llibreria La Puça. La societat andorrana i encara més enllà, “perquè recordem que aquestes contrades no estaven tancades: no hi havia cap casa de Civís on no s’haguessin casat a Andorra i a l’inrevés”.
Pujal es va endinsar en una vasta documentació d’arxius notarials i familiars, i hi van aparèixer documents ben significatius per explicar la societat d’aquells temps, com el signat el 1280 pel comte de Foix atorgant drets de pastura a “homes i dones” de la vall d’Andorra, un redactat gens casual, va insistir Pujal: “Si un comte de Foix signava un document podem pensar que està mesurat en totes les seves paraules, en tota l’adjectivació.” Així que aquest document, com el del 1340, que recollia els drets de protecció seguint el mateix redactat, s’interpreta com els drets equiparats de les pubilles amb els dels hereus. Un tracte equitatiu que, considera l’historiador, “provenia de la tradició càtara”, influència molt visible tant en bisbes procedents del sud de França com en els comtes de Foix. “La influència càtara va ser brutal, com brutal va ser la repressió, però tot i així, va persistir el substrat cultural” deixat pel catarisme. Un tracte equitatiu que va desaparèixer amb el concili de Trento, “que va ser una involució enorme dels drets individuals”, va dir Pujal en una digressió que el va portar cap a la Revolució Francesa que, va proposar, “prové de la desfeta càtara i la desfeta protestant, amb els burgesos volent recuperar” drets perduts.
L’estudi fa també una “petita pinzellada” al canvi de mentalitat que es va operar en la societat del segle XVI, amb l’aparició de l’uomo nuovo del renaixement, l’home nou portador d’una proposta industrialitzadora i que al país van encarnar tres figures: Antoni Pal, Antoni Rossell i la “família amb més significació”, els Areny. Munten fargues, comercien amb llana i sal i posseeixen grans ramats per als quals fins i tot tenen la potestat de signar convenis amb els capitals generals de Catalunya, el 1617, de manera personal.
Les particularitats del sistema creditici també passen per les pàgines del voluminós estudi: censals (que no s’extingia mai), les vendes a carta de gràcia i el violari, vinculat a la vida de persones alienes.
I sistemes com les causes pies, l’establiment de fons per dotar “donzelles per maridar”. On, sospita, algun cop “hi havia tràfic carnal” amb el capellà que les gestionava.