reportatge
El viatger anònim del 1856
Un sol viatge i moltes incògnites: qui va ser el viatger anònim que el 1856 es va presentar a Andorra, va ser cordialment rebut pel síndic del moment, escoltat pels membres del Consell i –certament amb menys simpatia mútua– pel bisbe Caixal?
El viatger anònim del 1856
L'opuscle, que va ser editat el 1994 per Edicions Garsineu i està totalment exhaurit recull probablement només la part andorrana d’un periple més ampli del viatger, que accedeix per França i sembla arribar a Andorra mogut per un propòsit diferent al que empenyia altres excursionistes del segle XIX: ni atret sols pel tipisme tan exòtic per als europeus del moment, ni interessat per l’observació antropològica, ni empès (sembla) pel desig de trobar cap riquesa per explotar en benefici propi, cap concessió in mente; en el seu cas, i pel que explica, l’impulsava la idea d’exposar als andorrans un model econòmic que els ajudés a progressar. Una proposta animada per les aleshores recents teories de David Ricardo: que cada país s’especialitzés en aquells productes, béns o serveis en què fos més eficient i dels quals pogués treure més rendibilitat.
I va reeixir? Més aviat, no, admet. Però això arribarà cap al final de les poc més de setanta pàgines del relat. Abans, s’ha de trobar amb el síndic, a qui en cap moment no identifica pel nom –en certs moments s’hi refereix com “el Dux”– però sí descriu: “Era un home d’aspecte intel·ligent, d’uns cinquanta-cinc anys; però de pell fosca i recremada pel sol”, i de qui “l’expressió dels ulls emanava bondat”, amb un tarannà que “li conferia un cert aire patriarcal, digne, però senzill”. Rep l’anglès amb curiositat: era síndic des de feia set anys i en aquest temps cap compatriota no s’havia atansat per les Valls.
A casa del síndic
L’entrevista inicial es produeix a casa del síndic, a Canillo, on després de preguntar-li per afers de l’exterior, la guerra de Crimea, entren en matèria: “Vaig insinuar respectuosament al meu amfitrió la importància cabdal de treure profit de tot allò que pogués afavorir aquest Estat al qual la natura havia donat molt en alguns sentits, però que, potser, molt més havia retingut, en d’altres.” Indicació que l’andorrà rep amb escepticisme, dubtant “que el país fos susceptible de cap millora”. L’anglès contraataca: Andorra està allunyada del mar i no hi compta amb cap riu navegable, i tot i que les muntanyes “fins aleshores havien estat la manera de preservar-ne la independència”, en el moment actual representaven un impediment per al comerç internacional. I novament l’afirmació xoca amb la visió del mandatari andorrà, qui esgrimeix l’argument de les tarifes imposades pels governs francès i espanyol a qualsevol intent d’establir un intercanvi comercial. Però, insisteix el britànic, “heu estudiat i comprovat experimentalment si el treball o la terra no us produirien altres mercaderies que obligarien els francesos o els espanyols a abaixar llurs tarifes restrictives?” Més encara, exposa, “suposeu que els vostres productes i els dels vostres veïns són diferents, o, si més no, que els costos de producció no són els mateixos. En aquest cas no hi sortiríeu gua-nyant assortint-vos a França i a Espanya d’aquells productes [...] i exportant allò que la vostra força de treball produeix a més bon preu que la seva?”.
I aquí el desconegut pregunta “de quina manera els andorrans havien trobat un mercat exterior per a llur tabac, ateses les regulacions comercials” dels veïns. “Sa Excel·lència respongué fent l’ullet i arronsant-se d’espatlles, i amb això, clarament, volia dir que no creia en l’autoritat divina de cap ministre de Finances estranger”. I el viatger reflexiona: “El país, en realitat, s’esqueia al contraban, i el caràcter desgraciadament prohibitiu de les obligacions imposades pels governs de París i de Madrid no havien deixat a la població gairebé altre comerç que el contraban”.
Visita al bisbe
Finalment, aconsegueix el compromís del síndic que serà escoltat pel Consell. Però abans s’encamina a la Seu d’Urgell, una ciutat “envoltada d’un mur baix i ruïnós de pedres informes i fang més informe encara”, on és rebut pel bisbe Josep Caixal, home de fesomia “dura, sinistra i, en realitat, del tot diabòlica”. Un prelat que considerava els andorrans “rebels com la canalla i que la política del Consell maldava irreverentment per l’alienació del poble respecte de la Seu Episcopal”. Un imaginari negatiu que s’estenia als, per a ell, herètics britànics: “Acabà il·lustrant el seu coneixement de la nostra naturalesa tot preguntant si teníem universitats o llibres!”
El viatger desconegut torna a Andorra, assisteix a una sessió del Consell i abandona el país descoratjat dels seus propòsits: “Em vaig adonar que qualsevol política reformadora de caràcter científic es trobava més enllà de llur capacitat de visió política.” Així que va marxar “amb la penosa convicció que les possibilitats d’alleugerir, d’una o altra manera, la misèria del poble andorrà eren molt minses”.