Madeleine Peyroux aixeca el jazz a Escaldes

És proverbial la por escènica de Madeleine Peyroux, que no la deixa actuar en grans recintes. Ahir es trobaria a gust, en un auditori ja modest, el del Prat del Roure, i amb l’aforament reduït. La novaiorquesa, però, va posar un punt d’optimisme en un Andorra Jazz Escaldes que va arrencar amb mal peu: poca gent i la suspensió del concert de John Scofield. Peyroux, més enllà de la quasi nul·la promoció del cartell, va arrossegar prop de tres-cents (sent generosos, no obstant això) espectadors, als quals, el que és més important, va oferir diferents lliçons. De versatilitat lingüística: va parlar –confusa, va confessar: què es parla al país?– i cantar en anglès (per descomptat), francès, castellà i brasiler. De sentit de l’humor i compromís polític: hi ha un novaiorquès que no li agrada gens, va dir, de nom Donald, a qui va dedicar un divertit tema simulant una trucada telefònica, i a aquells que no se senten representats pel seu govern els va oferir I Ain’t Got Nobody (“això ho dirà per altres, senyoreta”, es devia dir l’il·lustre membre de l’executiu entre el respectable).