Reportatge
El desconegut i el síndic Areny
El 1856, uns anys abans que F. H. Deverell s’internés en aquestes valls, un viatger anònim escrivia el relat de la seva estada al país, on era rebut pel síndic del moment. Sense noms. D’identificar el mandatari, Gil Areny, se n’ha encarregat l’historiador Narcís Castells.
El desconegut i el síndic Areny
Una visita a la República d’Andorra. 1856 (Garsineu, 1994) recull el recorregut d’un excursionista anònim, un anglès que visitava el país mogut, explica, per la intenció d’exposar als andorrans possibles fórmules per modernitzar la seva economia (justament David Ricardo acabava de presentar les seves teories). El relat no està signat i l’autor no s’identifica en cap moment. Al pròleg que acompanya l’edició (més que exhaurida) del segell de Tremp, Francesc Prats i Armengol recull la hipòtesi que es tractés d’F. H. Deverell. Però sense cap prova contundent, així que el misteri queda en l’aire. En canvi, es pot posar nom i circumstàncies al síndic que el rep: Gil Areny, que va ocupar el càrrec entre 1848 i 1861. I de pas, corregir l’error a la cronologia que publica la Viquipèdia, gràcies a la curiositat i olfacte de Castells, investigador assidu als arxius andorrans i membre del consell assessor del recentment creat Centre d’Estudis Històrics i Polítics (CEHiP).
A l’anònim viatger, Areny el descriu com “un home d’aspecte intel·ligent”, amb ulls dels quals “emanava bondat” i cert “aire patriarcal, digne, però senzill”. A la fesomia, Castells posa dades concretes: Gil Areny Riba era oriünd del Mas de la Costa (Canillo) i va entrar en una de les cases notables de la parròquia, Casa Som, en casar-se el 1821 amb la pubilla, Rita Adellac Gaspà. Des d’aquest moment, explica l’historiador, després de remenar alguns documents, va assumir les obligacions i privilegis propis del cap de casa: gestionar el patrimoni, dirigir els negocis agrícoles i ramaders i, en l’àmbit polític, esdevenir en diverses ocasions cònsol major o menor de la política.
Una sindicatura molt llarga
A principis de gener de 1848 i exhaurida la sindicatura de l’encampadà Josep Picart (1841-1847), és nomenat primera autoritat andorrana pel Consell General, i inaugura una de les sindicatures més llargues de la història contemporània del país: s’allarga fins al 1861 (sols superada per la del lauredià Francesc Cairat, del 1937 al 1960). I encara, precisa l’arxiver i historiador, “el seu cessament va venir motivat per la seva mort, en ple exercici del càrrec”.
Castells situa també alguns dels paràmetres d’aquella sindicatura, que es va desenvolupar durant els mandats episcopals de Simó de Guardiola (1827-1851) i Josep Caixal (1853-1879), però va coexistir amb nombrosos Comissionats Especials d’Espanya per Andorra, diversos sotssíndics i una munió de veguers i batlles.
Va ocupar el càrrec durant una important etapa anterior a la Nova Reforma del 1866, precisa l’his- toriador, un moment en què es van començar a plantejar seriosament els problemes que s’accentuarien a la segona meitat del segle XIX: control dels revolucionaris que sojornaven a Andorra, franquícies duaneres, revisió de les fites frontereres, crisi de la farga, etcètera. En aquest context, considera Castells, “Gil Areny va destacar per una gestió prudent i moderada” que es va caracteritzar “pel manteniment de les millors relacions possibles amb els alts representants del govern espanyol a la Seu d’Urgell, amb la mitra i amb la prefectura de l’Arieja”. Un síndic lamentablement poc conegut a qui seria interessant, proposa l’investigador, treure de la foscor.