reportatge
Puig i Cadafalch: uns paràgrafs
En la història de l’art, de l’arquitectura, en la vida dels seus protagonistes, Andorra pot ser un paràgraf, una nota a peu de pàgina. Però és el que tenim, recorda Enric Dilmé, i per això s’ha afanyat a posar negre sobre blanc la relació de Puig i Cadafalch amb el país.
Puig i Cadafalch: uns paràgrafs
Ara que se celebra el 150è aniversari del naixement de Josep Puig i Cadafalch, Dilmé s’ha arremangat entre paperam i imatges per revisar bibliografia i mirar-se el fons personal que en conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya resseguint la pista andorrana. Les conclusions les ha resumit en un article, Records andorrans de l’home perseguit, que publica al seu blog personal i on, per exemple, aclareix la –més aviat inexistent– relació de l’arquitecte català amb l’hostal Valira: si més no, no n’ha trobat proves documentals, en un home que tot ho posava per escrit. També detalla la relació amb l’ampliació, que no va dur a terme, de l’església Sant Esteve. I, sobretot, relata la –aquest cop sí– intensa petjada a casa Lacruz, projecte que el propietari inicialment havia desitjat que fos un hotel. Idea que mai no va abandonar del tot: en algun moment acaba dient que, si més no, la primera planta la dedicarà a fonda. Per cert, apunta Dilmé, “mirem quina dignitat la de l’època, que Lacruz diu que si no veu com finançar l’hotel ho deixa córrer, perquè no vol fer-li perdre el temps o que faci el ridícul davant els andorrans si no pot tirar endavant el projecte”. Ètica d’uns altres temps.
Dilmé ressegueix el fil de com es va gestar el projecte de casa Lacruz a través de les cartes que rebia d’M. Lacruz (el nom de pila no apareix a la documentació consultada) des de l’hotel Termas d’Escaldes, entre el 1936 i el 1940. Unes cartes que el redactor, adverteix, a Puig i Cadafalch passen per la censura. La correspondència s’inicia pocs dies després del cop que donaria inici a la guerra civil a Espanya i que va fer fugir l’arquitecte cap a Sant Miquel de Cuixà, on el govern francès l’havia contractat per restaurar el monestir. Cosa que fa apuntar a Dilmé que segurament existia un corrent fort d’afecte entre ambdós: probablement Lacruz va ser un dels primers a qui va escriure en sentir-se a recer a França.
Examinant aquesta correspondència, Dilmé arriba a la conclusió que els plànols que es coneixen de Puig i Cadafalch i que són atribuïts a la planta de l’hostal Valira són, en realitat, dibuixos de l’hotel Lacruz, que no s’arribaria a realitzar perquè l’impulsor, finalment, comença a pensar a partir del 1938 que seria inviable atesa la manca de turisme. Finalment, el 1940 ja comentaria a Puig la decisió d’abandonar definitivament la idea.
L’arquitecte andorrà recull també detalls del projecte d’ampliació de Sant Esteve, un encàrrec segurament verbal per al qual Puig comença a fer apunts i demana el personal que necessita. Demostra que comença a treballar-hi, pensa Dilmé, el fet que pugés el campanar un nivell en reparar-lo de les destrosses causades per un llamp: sols té sentit si està pensant en l’ampliació. Però no continua. Per què? Això està per resoldre.