Una màquina de cosir amb 150 anys d'història

Amb les màquines de cosir, les dones de casa benestant dedicaven una gran quantitat del seu temps als treballs de costura. “No és atzar que n’hi hagués en una casa tan important, ja que acabava de sortir al mercat i era novetat”, reflexiona Berna Garrallà. La màquina de cosir de Casa Rossell va ser fabricada a mitjan segle XIX per l’americà Elias Howe. “És una de les primeres després que s’inventés”, comenta Mireia Vidal, una de les restauradores de la peça. I és que cal tenir en compte que Howe va patentar el seu primer model tot just l’any 1846. La màquina va arribar a Ordino procedent de Londres, malgrat que Howe, que era pioner en la seva creació però no l’inventor, era dels Estats Units. L’invent va ser de l’enginyer americà Walter Hunt, l’any 1833. Isaac Meritt Singer va perfeccionar el model de màquina de cosir l’any 1851.

El cos de la màquina Howe restaurada a Andorra es recolza sobre un tauler de fusta rectangular, aguantat per dues potes de ferro, amb dos peus cadascuna. El mecanisme de la màquina s’acciona mitjançant un pedal, rectangular, unit a un dispositiu que fa girar una roda i que en moure’s fa pujar i baixar l’agulla de la màquina, que utilitzant dos fils realitza la puntada. “La presència d’aquest objecte a la casa Rossell, juntament amb molts d’altres, és testimoni del poder econòmic de la família i de la seva connexió amb la modernitat del moment”, assegura la cap d’àrea de Patrimoni Cultural. La invenció i popularit­zació de la màquina de cosir està considerada una de les fites més importants del conjunt de transformacions tecnològiques, socials i econòmiques que es varen donar durant el segle XIX. Fins a aquell moment, la costura havia evolucionat molt poc i l’única millora que s’havia produït havia estat la utilització d’una agulla d’acer en lloc de les primitives, fetes amb os o fusta. A partir de llavors, va haver-hi un autèntic punt d’inflexió que va impulsar el sector tèxtil i l’entrada de les dones al món laboral.

La peça andorrana es trobava en estat d’abandó i oxidada, com molts dels altres objectes amb què han treballat curosament les restauradores Mireia Vidal i Mireia Tarrés els últims tres mesos. “Hi havia el pedal oxidat, la fusta trencada i molt greix”, repassa Vidal. El procés no ha estat senzill. S’hi ha actuat perquè hi tornin a lluir els detalls, com les flors daurades que hi ha dibuixades o el daurat del pedal. Abans de tocar res, s’ha estudiat en profunditat. Garrallà apunta que “restaurar és una mica com en medicina, abans d’actuar cal conèixer la història i l’estat del pacient”. Es pren la decisió sobre un diagnòstic estudiat.

La de Casa Rossell és una col·lecció “interessant”, completa bé “la de la Casa Museu Areny-Plandolit”, diu Garrallà. “Hi ha joies, ventalls, vestits, objectes per lluir en societat, mobles, una trona per a infants i uns esquís, entre d’altres”, afegeix. “Són petits objectes que no trobaràs a la majoria de les cases de la mateixa època, que tenen poc mobiliari i res de superflu”, valora Garrallà.