Reportatge
Esquiar als inicis
Entre els objectes de valor de Casa Rossell s’han recuperat unes botes d’esquí datades d’entre els anys 30 i 40. Els responsables de Patrimoni Cultural que les han restaurat diuen que són significatives de l’època i que abans d’intervenir-hi es trobaven en molt mal estat.
Esquiar als inicis
Els últims hereus de Casa Rossell d’Ordino, la segona de més importància de la parròquia i que està documentada des del segle XV, van ser Joaquim de Riba Cassany (1906-1983) i la seva germana Maria Lluïsa de Riba Cassany (1908-1993), la mort dels quals va posar punt final a una llarga nissaga. El Govern va rebre’n la propietat als anys noranta i ha decidit restaurar a posteriori una vintena de valuosos objectes, testimoni dels costums de la burgesia del Principat entre els segles XVIII i XX. Entre els béns mobles d’interès cultural en els quals s’ha intervingut no en podien faltar, per tant, de relacionats amb els inicis de l’esquí. La cap de conservació de béns mobles del departament de Patrimoni Cultural, Berna Garrallà, sosté que són especialment significatives unes botes que daten d’entre els anys 30 i 40, i que s’han recuperat a través d’un esforçat treball de restauració. Es creu que les botes pertanyien a un dels dos germans, així com altre material relacionat amb la pràctica de l’esport de neu que s’ha conservat, com ara uns bastons de cuir blanc i uns rudimentaris esquís.
L’esquí és una activitat bàsica en la vida i economia del país, però va iniciar-se entrat ja el segle XX. “Les botes daten dels inicis de la pràctica de l’esquí a Andorra”, explica la restauradora, Mireia Vidal. Malgrat que als anys 20 ja hi ha constància d’aventurers que realitzaven travesses, no és fins als anys 30 que històricament es diu que comença l’esquí al Principat. Les botes que s’han restaurat són de cuir negre, estan cosides amb triple vira i es poden tancar amb doble cordó, ja que presenten “ganxos i ullets”, segons explica Vidal. A més, tenen un reforç de llautó a la punta, una bigotera al taló i una anella a la part inferior, “per passar-hi el que en la primera època de l’esquí eren les corretges de seguretat”, comenta Mireia Vidal. Un sistema, destaca Vidal, molt diferent de l’actual que mantenia l’esquí “majorment aferrat a la bota”, malgrat que es patís una caiguda. El tipus de calçat cobria tot el peu fins més amunt del turmell, per protegir-lo. Pel que fa a l’estat de conservació de les botes, Garrallà especifica que quan van trobar-se estaven “molt brutes”, el cuir estava “molt ressec” i els elements de ferro s’havien oxidat i els de llautó corroït, deixant-hi veure ben bé el verdet. El calçat presentava un desgast molt fort, deformacions i algun trencament. Per tot plegat, les restauradores del departament, Mireia Vidal i Mireia Tarrés, van haver-les de netejar amb l’as- pirador, utilitzant aigua i sabó neutre. Per als elements metàl·lics, en canvi, va fer-se servir exclusivament llana d’acer. En acabar el procés, s’hi va aplicar finalment crema nutritiva.
Des de fa uns anys, gràcies al descobriment d’una gran quantitat de plàstics, amb propietats molt més adients de duresa i lleugeresa, aquest tipus de calçat ha deixat de fabricar-se amb pell i en els nous models s’hi fa servir plàstic. Els responsables del departament de Patrimoni Cultural mantenen, doncs, que aquestes botes són “valuoses” i “un bon testimoni dels primers dissenys d’aquest tipus de calçat”.
Garrallà afirma que “és significatiu perquè demostra que aquestes persones seguien l’evolució de la moda, que quan va començar l’esquí, esquiaven” i que “un dels dos germans tenia equipament d’esquí, amb uns bastons d’esquí de cuir blanc, el més refinat impossible”.