Art
Taulé, el pintor del llindar
La sala del Govern, ArtalRoc, ofereix una retrospectiva de l’artista sabadellenc instal·lat a París des de fa cinc dècades
Taulé, el pintor del llindar
“M’interessen els llindars, les portes”, diu Antoni Taulé (Sabadell, 1945), pintor català establert a París des de fa cinc dècades, artista de llarga trajectòria amb obres a les col·leccions permanents del Centre Nacional d’Art Contemporani de París o el Macba barceloní. Llarga trajectòria que, no obstant això, fins ara no l’havia portat fins a Andorra. L’oportunitat arriba de la mà de Taulé LUX, l’exposició inaugurada ahir a la sala d’exposicions del Govern, ArtalRoc, procedent de la Fundació Stämpfi, de Sitges. A la localitat catalana es va exposar prèviament, tot i que a Andorra arriba amb una tela inèdita fins al moment, Chemin d’étoiles, un dels quadres de grans dimensions (dos per dos metres) datat tot just de l’any passat.
Taulé compareix amb vint-i-una teles i fotografies protagonitzades pels seus escenaris enigmàtics, espais interiors (no debades és arquitecte de formació) des d’on s’entreveuen paisatges inhòspits (molts, inspirats en Formentera, molt present al seu imaginari). Li interessen els llindars: entre allò que és material i allò que és immaterial, entre la llum i l’ombra, entre l’ésser humà i la seva part fosca. El que hi ha als quadres “és l’equilibri entre la vida i la mort, que és delicat”, apunta.
Per glossar la seva obra, també hi era present el comissari de l’exposició, Ferran Martínez, que insisteix en el mateix argument: a les obres de Taulé, “de què està parlant? De la lluita permanent entre el nostre interior i allò que ens envolta”. Un exterior, el que s’albira des dels escenaris d’arquitectura clàssica pintats per Taulé, on és present el perill dels paisatges desolats, per on es caminarà amb dificultats, i alhora resulta fascinant.
La selecció presentada a l’espai escaldenc és una “petita antologia, però molt representativa”, de l’obra de Taulé, assenyala el comissari. Amb set quadres de gran format, set de mitjà format i set fotografies, una de les disciplines que ha practicat, juntament amb la creació d’escenografies per a recintes com l’Òpera Teatre d’Avinyó o el Metropolitan novaiorquès. A la seva producció, ressalta Martínez, hi ha una “confrontació entre aquests palaus que parlen de civilització, amb una perspectiva geomètrica renaixentista, i uns exteriors molt contrastats que creen una sensació d’irrealitat”.
Rarament estan poblats per personatges. Però en els casos que apareixen, tenen una forta relació amb la vida personal i intel·lectual del sabadellenc. L’escriptor Raymond Roussel, per exemple, tiet-avi de la seva dona, el llegat del qual li va caure a les mans. O personatges literaris, com els de la faula oriental que va conèixer en un viatge per Àsia. Lluny –encara que es pugui pensar que hi hagi concomitàncies– dels solitaris éssers d’Edward Hopper, avisa el crític. Com lluny està de l’hiperrealisme, encara que algun cop aparegui sota aquesta etiqueta: entre altres arguments en contra, la seva pinzellada mai no queda amagada.
L’exposició tindrà activitats paral·leles. La primera, dissabte al migdia, amb una trobada del pintor i l’arquitecte Miquel Mercè amb el públic.