reportatge
El llegat perdut de Vidal-Saisset
Certa recança deixa traslluir Marie-Pierre Vidal-Saisset. Nascuda fa 84 anys a l’Arieja però de pare andorrà, hauria estat feliç deixant el seu llegat artístic a Andorra. No hi va trobar complicitats. Surt guanyant la vila de Pamiers, que sí que va acceptar la donació.
El llegat perdut de Vidal-Saisset
ent de pare andorrà, vaig intentar en diferents ocasions veure si la meva obra es podria quedar a Andorra”, explica la veterana artista, que té al darrere una extensa i sòlida trajectòria que l’ha portat a exposar arreu del món. “Malauradament la manca d’interès per part de les diferents institucions culturals m’ha portat finalment a deixar la meva obra a França”, tot i que, especifica, no gaire lluny d’Andorra.
Així, el passat dia 15, i amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni, l’emblemàtica capella del Carmel –adquirida per la ciutat i reconvertida en centre cultural molt enfocat a l’obra del músic Gabriel Fauré– exhibeix de manera permanent la col·lecció donada per la pintora d’arrels andorranes. Un llegat artístic perdut per al país i que, s’ha de recordar, no és l’únic: trist i decebut s’ha mostrat també en múltiples ocasions Francesc Galobardes, qui va intentar negociar amb diferents governs la cessió de les seves obres al país, sense aconseguir-ho. Si més no, de moment.
Tornant a Vidal-Saisset (Lavelanet, 1932), la pintora i escultora va residir durant anys a Andorra, abans d’instal·lar-se definitivament a França. D’aquella etapa en queda el record de les exposicions que va protagonitzar a les galeries Monjó i Era Bauró o a la sala d’exposicions del comú d’Encamp, als anys vuitanta i noranta. Abans havia fet les il·lustracions del poemari El despertar de les aigües, d’Esteve Albert, per a una edició del 1970.
Vidal-Saisset va estudiar Belles Arts a Tolosa, on va obtenir un primer premi en disseny, i a partir d’aquí va iniciar una trajectòria que l’ha portat a exhibir obra, i a integrar-se en col·leccions públiques i privades, de França i Andorra, però també d’Espanya i altres països europeus, dels Estats Units o del Senegal –on va viure a la dècada dels seixanta– i Costa d’Ivori. Una obra on manifesta, explica ella mateixa als seus textos, la fascinació per la fragilitat de les arquitectures i els paisatges sacsejats pel pas del temps, “en marxa cap al buit”, i que ella recrea en estructures abstractes i de les quals s’apropia l’oxidació.