Andorra va rebre entre 15.000 i 25.000 refugiats de la guerra civil

Però xifres a banda, el que interessa a la historiadora és com Andor­ra s’ho va fer per organitzar l’acollida dels refugiats de la guerra civil espanyola, un èxode que en algunes onades van posar a prova el país: el febrer del 1939 es va produir la punta màxima, quan unes 3.600 persones entren per la frontera d’un país que en aquells moments a penes sobrepassava els 4.000 habitants. La major part són civils i uns sis-cents, militars. Arriben de tot Catalunya, però especialment de les comarques veïnes, i una gran part, de la Seu d’Urgell, una ciutat des de la qual ja en declarar-se la guerra, immediatament després del fatídic 18 de juliol, va arribar una “invasió pacífica” a Sant Julià de Lòria.

Quina infraestructura hi ha per rebre’ls? No res, com qui diu, en els primers moments; així que els capellans acullen els capellans, recorda Lluelles; el col·legi dels benedictins dona refugi als de la seva orde; els col·legis de la Sagrada Família acullen monges; els que tenien diners s’allotgen en fondes i hotels –al Muntanya s’hi apleguen un centenar de religiosos– i les famílies fan el que poden: el 1936 a Casa Molines pernoctaven més de trenta fugitius i hi menjaven al voltant de quaranta, segons les xifres que la historiadora posarà demà damunt la taula.

Ajuda sistemàtica

Però al centre d’aquesta allau confusa d’arribades de persones en estat físic i moral deplorable s’hi va situar el coronel René Baulard, enviat per França al capdavant de 140 gendarmes, i encarregat de sistematitzar l’ajuda als refugiats. Baulard havia arribat, recorda Lluelles, amb una doble missió: mantenir la neutralitat de les Valls i controlar l’ordre públic. Dos objectius que va completar “realitzant una impressionant tasca humanitària”, apunta la historiadora, que en la conferència de demà explicarà la xarxa d’acollida sistematitzant l’ajuda als nouvinguts. Per començar, organitza un hospital recuperant l’antic de Fhasa, amb un quiròfan i sis habitacions, i si l’estada del malalt ha de ser llarga, l’envia a les monges. Per a les evacuacions dels ferits i malalts més greus a Acs disposa d’una xenilla sanitària, amb la qual el més dur de l’hivern –i el del 39 seria terrible– suposarà tota una aventura aconseguir passar el port d’Envalira.

Al capdavant de l’operatiu, Baulard compta amb un metge en cap que es coordina amb els andorrans i dos centres d’infermeria, a Escaldes i Sant Julià, atesos per infermers militars; i ubica punts de socors en la línia que va de Sant Julià a Soldeu. Els gendarmes situats en aquests punts fan una mena d’enquesta epidemiològica i d’organitzar una vacunació sistemàtica: volen evitar que la verola entri a territori francès, a banda de seguir les estrictes mesures d’higiene i desinfecció ordenades pel metge en cap per a uns refugiats que arriben infestats de polls i als quals fan rentar-se amb aigües sulfuroses. Entre els que arriben en pitjor estat, per cert, en el moment de la gran retirada, són els brigadistes internacionals. Bruts i famèlics protagonitzen una fotografia a Casa de la Vall que Lluelles ha aconseguit situar creuant dates, situacions i una mica de lògica.

Un 1,5 per cent de l’èxode català

Un cop més o menys en condicions de continuar el viatge –l’estada dels que no estan ferits greus o molt malalts és de tres a cinc dies– la major part eren proveïts d’un passaport sanitari per passar a França. On la major part acabarien en camps.

La feina s’ha de despatxar ràpidament en ocasions: el gener del 1938 només hi ha a Andorra uns 350 refugiats, però es tracta només de deixar espai per als que vindran, perquè el fi de la guerra s’albira ja proper i Baulard ha de tenir llest el seu operatiu per rebre el gran èxode que protagonitzaran els vençuts. Per Andorra, calcula Lluelles, creua l’1,5 per cent de tots els refugiats catalans.