patrimoni
Gelabert reprèn l'afer dels murals de Sant Esteve pensant en el 2019
La ministra admet que no sap si tindrà el suport del Govern ni ha contactat amb la família Bosch per saber
si continuen a la venda
Gelabert reprèn l'afer dels murals de Sant Esteve pensant en el 2019
Que l’Estat andorrà s’embarqui de nou en l’intent de compra dels murals de Sant Esteve d’Andorra la Vella en mans (si no han canviat en aquest temps) de la família Bosch és a penes una iniciativa embrionària, un dossier damunt de la taula de la ministra de Cultura, Olga Gelabert. Algú amb memòria de l’afer –i no del seu ministeri, ni tan sols del seu cercle polític– li va suggerir que s’ho mirés i ella va recuperar el dossier just abans de l’estiu. Ni tan sols sap si comptaria amb el suport dels seus, ni encara ha contactat amb els propietaris per saber si les peces continuen a la venda. Va exposar el tema públicament, assegura, d’alguna manera forçada per la pregunta del parlamentari liberal Ferran Costa a la sessió del Consell General de dijous.
Poca cosa, explica la ministra en declaracions al Diari, pot anunciar de moment. Ni ha fet cap pas per contactar amb els propietaris ni té una data clarament prevista per fer-ho. I com que no ho ha plantejat al gabinet ministerial, desconeix si la secundarien. Però es mostra optimista: per a l’exercici vinent ja és massa tard per incloure cap partida al pressupost, però “de cara al 2019 és un tema a parlar-ne”.
És clar que es tracta d’un esforç econòmic considerable: els murals –El petó de Judes i la Flagel·lació de Crist–, dues peces del segle XII arrencades de l’absis de l’església a la dècada dels trenta, es van posar a la venda per un preu que oscil·lava entre els 3,8 i els 4,5 milions d’euros. Unes quantitats per a les quals el Consell General va denegar un crèdit extraordinari el 2008, en l’època de Juli Minoves com a titular de Cultura (i Jordi Gallardo com a secretari d’Estat). El govern socialdemòcrata, amb Susanna Vela al capdavant del ministeri, hauria demanat una rebaixa en el preu que la família hauria rebutjat. Més endavant, amb data del maig del 2013, el predecessor immediat de Gelabert, Albert Esteve, va remetre una carta als propietaris dels murals per dir-los que la situació econòmica del país no permetia optar a la compra. “I a banda, jo crec que una despesa com aquesta la gent no l’hauria entès”, diu ara la ministra. Seria ara millor moment? No respon directament. Però calla –i per tant, atorga– si se li insinua que potser Cultura es mereix una alegria després d’anys i anys de retallades. Pensa que obtindria el suport del Consell? “No diria que per unanimitat, però m’atreveixo a pensar que hi hauria bastant acord a l’hemicicle.”
Això sí, anticipa la ministra, una rebaixa del preu és quimèric: els experts –del ministeri i externs– que han examinat les obres diuen que ja són ajustats.
I ARA, TERCER INTENT
Un punt rocambolesc va tenir l’inici de tot plegat: un veí de la família Bosch a Barcelona, casualment un ciutadà andorrà, va posar en coneixement del Govern que al domicili barceloní hi havia les dues valuoses peces procedents del patrimoni romànic del Principat –una al despatx del propietari i una altra, al vestíbul– i va comunicar, també, que el propietari, Remo Bosch, acabava de morir, així que era possible que els hereus volguessin posar els murals a la venda. Efectivament, a mitjan 2008 el Govern Pintat va iniciar les negociacions i va signar una opció de compra dels dos frescos. Però per fer front a l’enorme despesa necessitava el consens polític. Va demanar la concessió d’un crèdit extraordinari al Consell General, però li va ser denegat.
Les negociacions amb els propietaris se’n van anar en orris, així com les fetes amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) perquè no optés a adquirir-los i sumar-los a la ja important col·lecció de peces patrimonials andorranes que posseeix. I no era la primera vegada que Andorra es quedava sense les peces: ja el 1998 Pere Canturri havia iniciat algun tímid intent.
El petó de Judes i Flagel·lació de Crist formen part d’un conjunt que ara per ara es troba dispers: una part la té el MNAC i una altra secció, El lavatori, va entrar a formar part de la col·lecció de l’empresari José Luis Várez Fisa (un dels 200 més grans col·leccionistes al món), que el 2013 la va cedir per ser exposada al Museu del Prado madrileny. Els dos plafons en mans de la coneguda família barcelonina van ser adquirits per Rómulo Bosch la dècada del 1930 a un antiquari. D’Andorra havien sortit venuts per 15.000 pessetes.