reportatge
Miguel Poveda omple de diversitat l'auditori nacional
Miguel Poveda va saltar a l’escenari de l’Auditori Nacional, a Ordino, amb una samarreta que resava ‘Peace’. Primer indici del concert que, a banda del debut del ‘cantaor’ a Andorra, es va convertir en tot un al·legat per la diversitat. En cada tema i en cada paraula.
Miguel Poveda omple de diversitat l'auditori nacional
s el primer cop que vinc, i com totes les primeres vegades, tot et tremola.” Poveda va emprendre –en un Auditori amb les entrades exhaurides– un llarguíssim recital de més de dues hores en què res no va ser casual, res va ser aliè al moment que viu el seu país, la seva ciutat. La seva terra, va recordar en nombroses ocasions. “Hi ha una part de mi que és molt catalana”, i va recordar que de ben petit sortia de ballar sardanes a Can Ruti per anar a la penya a cantar flamenc, “i també vaig fer castells, amb els Minyons de Terrassa”. Una infantesa “entre Los Chichos i l’enxeneta”.
Això va anar explicant, a les intervencions parlades que van esquitxar un concert que va centrar la primera part en la cançó tradicional catalana i la poesia de Maria Mercè Marçal, d’Ángel González i de Federico García Lorca. Del de Fuente Vaqueros va estrenar –amb música pròpia– un sonet. “Aquesta és la diversitat que m’ha format”, va insistir. “I d’això va el meu concert, de l’amor per la poesia” i de música, és clar, “porque cantando se entiende la gente”.
Poveda, que va confessar que arribava a Andorra “amb ànims de conquesta”, es va ficar el públic a la butxaca. Amb les seves interpretacions. A la segona part, centrades en el flamenc pur. “Aquest és el meu tronc”. A la tercera, en un repàs per la copla. La que va començar a escoltar als discos de la mare: de María Jiménez a Chiquetete. A casa, per cert, també hi havia mescla: el pare era més de Pink Floyd i companyia. I a qualsevol anècdota Poveda li va treure punta per tornar a l’actualitat. En to sarcàstic es va referir a la portada d’un dels discos de referència de la seva infantesa, un cel blau sobrevolat per una gavina blanca; “en uns altres temps, una imatge de llibertat, avui...” El disc, però, era de Lole y Manuel. I a aquest últim, recentment desaparegut, va fer un homenatge, posant-se el mocador que portava el cantaor.
Poveda va fer desfilar per l’escenari, en fi, el rostre d’una Espanya absent aquests dies, diferent d’aquest que acabem de veure i fa venir tantes ganes de sortir corrent.
Miguel Poveda omple de diversitat l'auditori nacional