reportatge
La història del clima, al subsòl
Qui hagi vist el film ‘El día después’ tindrà molt presents els efectes devastadors del canvi climàtic. No són pura ficció, sinó similars al que ja ha passat uns quants cops a la Terra. Arqueòlegs de la Fundació Marcel Chevalier participen en una recerca que els estudia.
La història del clima, al subsòl
alentí Turu forma part de l’equip andorrà (quatre persones) que col·labora en un projecte científic de la Universitat de Castella-La Manxa, un estudi començat el 2015 i que s’allargarà fins al 2020 per reconstruir el paleoambient dels últims 20.000 anys. Per què la fundació andorrana? Perquè disposa d’un equipament i experiència molt específic i poc habitual: material de sondejos, aparells geofísics. I, afegeix Turu, perquè en projectes com aquest no tothom està disposat a involucrar-se: exigeix tranquil·lament passar-se deu o quinze dies a la muntanya “sense dormir en un llit, dutxar-te o comunicar-te amb el món”. Un vessant romàntic de l’arqueologia que no tothom vol assumir. En aquesta aventura que recorrerà el sistema ibèric central, amb finançament del ministeri d’Educació espanyol, participen setze professors de les universitats de Castella-La Manxa, Complutense i d’Alcalà d’Henares, a banda d’un especialista xilè en datacions.
Aquest tipus de recerca segueix les passes de Guillaume Jalut, qui allà per la dècada dels vuitanta va començar a buscar en torberes i molleres les empremtes de la vegetació que va començar a ressorgir després de l’última glaciació. Perquè en zones humides? “Perquè els podem llegir com un llibre on no ha desaparegut cap pàgina: la sedimentació és contínua en el temps i l’aigua la protegeix”, diu Turu. No com en terreny sec, on l’erosió, entre altres causes, fa que desapareguin algunes d’aquestes pàgines.
Les empremtes de la vegetació al llarg d’aquests 20.000 anys els permeten observar l’evolució del clima d’una banda i, de l’altra, veure com l’home ha transformat l’entorn: ja sis mil anys enrere provocava incendis per desforestar i aconseguir pastures per als animals que caçava; pastures i llocs fàcils on capturar-los. Quin és l’interès de conèixer el paleoclima i la seva evolució? “Perquè té incidència en com pot afectar el canvi climàtic la vida actual: la clau del que pugui passar en el futur està en el passat”, recorda l’arqueòleg andorrà. Perquè aquestes variacions –si bé no tan accelerades per la mà humana– han existit al llarg de la història del planeta, “i els últims 20.000 anys tenim evidències de com han estat de dramàtiques, que és el que cal esperar en el futur per la nostra acció”. Estudiant la història de la vegetació “veiem que hi ha crisis molt sobtades i severes, seguides de llargs períodes de temps per a la recuperació”. Ha estat cíclic i inevitable. Però també, apunta Turu, obre una porta a l’optimisme: la Terra sempre ha revifat. I l’home? “Veiem que la cultura humana ha estat modulada en certa manera pels canvis en el clima i després de cada crisi hem aconseguit millorar, ser més eficients”, assenyala.
Al Madriu
La recerca a la serralada que travessa la Península d’oest a est (el mateix recorregut fa l’equip de recerca) entronca amb l’estudi fet al Madriu el 2006 per un grup de la UAB encapçalat per Josep Maria Palet i que va aportar resultats molt interessants per documentar l’antropització, és a dir, la influència de l’home en el medi: la ramaderia i l’agricultura, la desforestació, els incendis. En unes etapes, destaca Turu, que coincideixen en el temps amb les de la serralada ibèrica.
Estant en la mateixa latitud –Andorra forma part de l’eix Béjar-Madrid-Terol que estudia l’equip– també és d’esperar que l’evolució climàtica coincideixi. Una evolució que els últims 40.000 anys ha tendit a l’aridesa, “i si cal esperar més canvis, és en aquest sentit”.
L'ENIGMA DEL CEMENTIRI DE SOLDEU: UNA CRIDA ALS 'SHERLOCK'
No era el sergent Charles B. Peacock, però els investigadors s’entesten a conèixer la identitat de les dues persones exhumades al cementiri de Soldeu, dos desconeguts a qui es podrà posar nom si fructifica la recerca. I per aconseguir-ho, tota ajuda és poca. Gerard Remolins, el director de l’empresa que va assumir l’excavació –ReGiraRocs– exposa a les xarxes socials imatges dels objectes trobats amb els cossos. Començant per les botes. I entre els primers que s’han apuntat a aquesta particular recerca, Alan Ward, amb alguna hipòtesi: “la majoria de botes dels soldats de l’època sembla que portaven claus que cobrien tota la sola per donar tracció a la part de davant de la planta del peu, que és on hom posa el pes quan es deplaça per terrenys fangosos. Aquestes sembla que tenen menys claus, el que seria consistent amb una bota militar, però d’aviador, ja que un excés de claus relliscaria sobre el metall dels avions”.
La idea és interessant, reconeix Remolins, tot i que s’ha d’anar amb cura de no donar res per fet, com ara que el cos es correspongui amb un militar. En canvi, sí que considera una aportació molt útil l’enllaç amb un museu eslovè que exhibeix sabates de treball –és a dir, civils– molt semblants per la presència de claus al voltant de la sola, com també per punteres o talons de metall.