Reportatge
Fruita (musical) que madura
A Jordi Albelda Santamargarita les veus més optimistes l’assenyalen com un futur i digne successor de Lluís Claret. De moment, però, es limita a ser digne seguidor dels consells paterns i a advertir que la vida fa moltes voltes i encara se sent molt, molt verd.
Fruita (musical) que madura
Fill de músics: Jordi Albelda (violí) i Eva Santamargarita (viola), ambdós intèrprets i professors –fan classes a l’Institut de música de la capital–, el jove Albelda trepitja escenaris i es planta davant del públic des que amb prou feina aixecava dos pams de terra. Nascut el 2002, des dels quatre anys, explica, acompanya els pares quan estan de gira i de seguida el van animar a pujar a l’escenari, “ni que fos per tocar un parell de notes”, recorda. Així que el concert que protagonitzarà dissabte a Sant Serni de Canillo, convidat al cicle Cambra romànica per tocar en un duet amb el pianista Nicolas Licciardi, el posa nerviós tan sols a mitges. “No em preocupa gaire el públic, hi estic acostumat, encara que he de confessar que ara, per l’edat, començo a estar més neguitós, suposo que perquè soc més conscient de la responsabilitat”, reflexiona.
El tranquil·litza, però, tant la intensa preparació del concert com el suport de Licciardi. Tocaran a l’església de Sant Serni de Canillo (17 hores) un programa exigent. “Hi ha dues sonates difícils i unes peces més de relax però no sé com serà aguantar tot el recital, això sí que no ho he fet mai fins ara.” Sort del pianista, “que em dona suport i molta seguretat”. Per anar escalfant, no obstant això, ahir van oferir el mateix repertori en un petit concert per als alumnes de l’IM celebrat a les instal·lacions del centre.
És cert que amb els dos pares dedicats al món de la música era molt previsible que també acabés embolicat entre partitures. “Era una mica sí o sí, és cert. Però també he de dir que mai no m’han forçat a fer res, sempre he triat lliurement”, assegura. Per començar, va provar amb el violí. Després es va asseure al piano. I finalment va ensopegar amb el violoncel i se’l va apropiar. Per què? Riu abans de respondre: “La motivació no deixa de ser curiosa, perquè jo preferia un instrument que es toqués assegut.” A banda d’enamorar-se del so, per descomptat. Després ho explica millor: “Estar tocant, nerviós, davant del públic i a sobre haver-ho de fer dempeus trobo que és molt més difícil.”
Autoexigència
Assolir el grau d’excel·lència al qual aspira, és clar, exigeix “moltes, moltes, moltes” hores de dedicació, reconeix, unes jornades dobles que difícilment entoma un adult, entre els estudis reglats –al Sant Ermengol– i la formació musical. Enguany estarà preparat –amb dos cursos d’antelació– per plantejar-se si l’any vinent ja accedeix al conservatori superior. La preparació fins ara ha estat exigent amb assistència al Fòrum Musicae, a Madrid, amb docents internacionals; als cursos que imparteix Lluís Claret a Fontfroide –“dubto molt que s’hagi fixat en mi perquè ell està acostumat a sentir gent de molt nivell”– o amb la professora de la universitat Alfons X el savi que el guia. Un orgull, expliquen els Albelda, pare i fill, perquè va ser ella qui, en sentir-lo, es va oferir per donar-li classes.
I això que el considerin el successor? “El més importat és que mai arribis a creure’t res perquè així que et penses que ets alguna cosa segur que l’espifies.”