reportatge
El pianista inesperat
Inesperat. O no tant. Perquè veure Jordi Alcobé assegut al piano no és tan insòlit: durant els anys de joventut va tocar a tot casament que s’oficiava a Meritxell. Mossèn Ramon n’era el mànager, bromeja. Avui clou el cicle Cambra Romànica, a Sant Serni de Canillo.
El pianista inesperat
s un repte, perquè ara ja fa molts anys que no toco en públic”, explica l’exministre, a qui el conseller –i amic– Cerni Pol va “entre convèncer i enganyar” perquè recuperi aquest vessant de concertista. Una trobada familiar, això sí, “per al poble”, insisteixen tots dos. “Fa més de vint anys que no toco més que en format familiar”, explica Alcobé, que amb la cita d’avui al cap, reconeix, fa ja un parell de setmanes que assaja “a marxes forçades” per poder oferir aquesta tarda (a les cinc, a l’església Sant Serni de Canillo) “alguna cosa potable i no fer el ridícul”, riu.
Serà la cloenda del segon Cambra Romànica, un cicle impulsat des del comú, amb els oficis de Pol sobretot, per oferir concerts de petit format aprofitant l’abundant –i sovint inaccessible i desconegut– patrimoni històric de la parròquia. Alcobé ha optat per un repertori de música molt coneguda del públic. Començant per temes de pel·lícules, de la recent La, La, Land, a la infantil Trolls –aquesta, imposició de la seva filla–. “Sempre he tingut oïda per trobar-les al piano i poder tocar sense partitura, amb variacions meves”, afirma. També versionarà balades d’Elton John o l’enorme Hallelujah de Leonard Cohen. Inicialment hi havia afegit una sonata de Beethoven però al final no la farà: d’una banda no encaixa amb la resta; d’una altra “potser li faria poc favor a Beethoven”, diu amb modèstia.
Alcobé, que va estudiar solfeig i fins a vuitè de piano, havia començat en la música de ben petit, de la mà del pare. Als sis anys es va integrar a l’Institut de Música i durant deu anys va estar tutelat per Marina Vallcorba. Amb mossèn Ramon Rossell, bromeja, “que em feia de mànager”, perquè a partir dels dotze anys i fins als divuit Alcobé va tocar a la major part dels casaments que es van oficiar al país. “En un any, què sé jo, em devia fer quaranta bodes”, recorda. No sols al santuari canillenc, també es recorria –armat amb teclat i amplificador– bona part de les esglésies del país, de Santa Coloma a Canòlich. Allà on el cridaven, perquè els nuvis poguessin desfilar als sons de la marxa nupcial, l’Ave Maria, algun tema que fos del grat dels contraents. Una trajectòria que es va veure estroncada, és clar, per la necessitat de desplaçar-se a França per continuar els estudis.
Amb tot, Alcobé manté un “càrrec vitalici” al costat del mossèn canillenc: les celebracions a Meritxell de la nit del 7 i la tarda del 8 de setembre. I en algunes festes majors també s’hi anima. Però no sols es deixa escoltar pels veïns del poble: durant un parell d’anys, als noranta, va acompanyar els Petits Cantors poc després que el cor es formés. Fins i tot ha oficiat en espectacles de més volada, diguem-ne: va substituir Míriam Manubens en l’espectacle Germans de sang, de la laurediana La Companyia És Grata, amb Roger Pera a la direcció, i en alguna ocasió va acompanyar el cantant líric Marc Canturri en un concert a Canillo.
Però d’ènçà de tot això ha plogut. Els temps ministerials no deixaven espai per a aquestes alegries. Tot i que, confessa, aleshores el piano li va venir d’allò més bé per eliminar les tensions del càrrec, però a casa, en família. Encara que algun cop, admet, es va deixar arrossegar per la passió musical: algun any va aprofitar que pel seu departament corrien d’altres picats pel geni de la música –com Landry Riba– i va engegar un grupet improvisat que va debutar en un sopar de Nadal. “Es tractava de crear ambient entre els funcionaris, fer alguna cosa divertida”, diu. No seria ara el moment d’agafar embranzida? “Sí, ara podríem fer un grup d’ex del que sigui, oi?”