reportatge
Deu anys, mil i un concerts
El 2008 obria les portes La Fada Ignorant, una aposta pel cafè-teatre, per la programació diversa, per esdevenir plataforma d’una cultura viva. A punt de fer els deu anys, Toni Fernández confessa que la realitat el supera i no té clar que pugui tirar endavant.
Deu anys, mil i un concerts
’any passat va ser horrorós, i aquest no ha estat pas millor”, diu l’impulsor d’un escenari que malgrat totes les dificultats s’ha convertit en referent de l’activitat cultural a Andorra. Fer un càlcul dels concerts que ha programat aquest temps és enfilar-se a un nombre elevadíssim. “Calcula tu mateixa, amb un parell de concerts cada setmana, i sovint fins i tot tres.” Doncs això dona una xifra que supera per molt el miler. Amb un afegit important per a la satisfacció del programador: per l’escenari del petit local de la capital hi han desfilat noms (bandes i solistes) que amb el temps han assolit una enorme projecció. Els madrilenys Izal són un cas paradigmàtic: es van deixar caure per la sala andorrana quan encara no comptaven amb el reconeixement que tenen en l’actualitat. I la mateixa banda, per cert, ho ha sabut agrair parlant públicament de la petita sala andorrana, recorda el propietari del local amb satisfacció.
I no són l’únic cas. També hi ha noms com Rozalén, El Kanka, Muerdo, El Niño de la Hipoteca, per esmentar-ne només uns quants, que estan vivint el reconeixement del gran públic però que als seus orígens ja havien passat –i sovint més d’un cop– per la programació de La Fada. Perquè la filosofia del local, insisteix Fernández, és ser “una plataforma de cultura viva”. Per això no s’ha limitat a programar concerts, sinó que ha estat escenari habitual de presentacions de llibres i projectes artístics, o ha deixat espai perquè els nous creadors, de qualsevol àmbit, tinguessin un lloc obert on trobar-se amb el públic, amb iniciatives com ara el Veus dels dimecres.
Concurs en l’aire
L’any passat va funcionar “molt bé” el Concurs de música d’autor, però de moment està en l’aire. “Seria genial, però sense un ajut no el puc tirar endavant, comporta una despesa brutal.”
Amb tot plegat, Fernández confessa amb tristor que amb el desè aniversari a les portes “no sé si arribaré a celebrar-lo”. El que ha faltat sovint és el favor del públic. “He adaptat els horaris, he fet concessions, he intentat respondre a les demandes, però no he obtingut resultats.” De moment pensa seguir lluitant, buscant una nova idea que n’eviti el tancament, però el cert és, assegura, que “la realitat em supera”. Tira endavant “per pura passió”.
I és que les bufetades li arriben de totes bandes. Primer la factura que li caurà de la societat d’autors, l’Sdadv. No gaire elevada, però una gota més en “una despesa que no hi ha manera d’equilibrar”. Sobretot quan hom té el vici de menjar un parell de cops al dia. I més entrebancs encara: el comú d’Andorra la Vella ha eliminat els panells on podia publicitar de franc els concerts i activitats que programa. Ara li proposen uns panells lluminosos, però de pagament.