Reportatge
I la guitarra com a refugi
Traslladar-se a Andorra a penes entrar a l’adolescència va suposar un tràngol per a Marta García. I potser una sort per als que ara la sentin cantar: en aquells moments, durs, va trobar companyia en una guitarra i refugi escrivint cançons.
La Marta –que per al món de la música ha triat dir-se Marta Knight– va néixer a Martorell el 1998, on va viure fins que la família es va traslladar al Principat. Li va costar d’aconseguir, però per empassar millor aquells primers moments de desubicació els pares van acceptar comprar-li la primera guitarra. Era ja fan devota d’Oasis i, escoltant els germans Gallagher, es va dir que ella també volia fer música. Una guitarra espanyola amb la qual es va apuntar a les classes de l’Escola de música del comú escaldenc. Per adonar-se temps després que no era ben bé el que ella buscava –“massa clàssic”–, així que es va tancar a l’habitació cada estona que li deixaven lliure els estudis entestada a aprendre per si mateixa, amb l’ajut de tutorials.
Així, i escrivint cançons també en solitari i per a si mateixa, van passar els anys d’escola a Andorra, fins acabar l’institut, a la Margineda, i que arribés el moment de sortir cap a Barcelona, on ara cursa filologia anglesa. Madurant per sortir al món, es va sentir també forta per començar a ensenyar les seves cançons. El debut absolut, en una d’aquelles sessions de micròfon obert a l’Irish Pub d’Arinsal. Era el 2015 i malgrat la timidesa que sembla acompanyar-la assegura que no li va costar gaire: “De cap manera, m’ho vaig passar molt bé.”
De nou a Barcelona va pensar que era el moment de llançar-se, així que va buscar –sense ajut, orientació ni consell de ningú, només capbussant-se en la recerca– un estudi on enregistrar un EP que li permetés tenir alguna cosa física que presentar a les sales de concert. Així va enregistrar Peterloo Heroes, a Binary Emotions Records de Parets del Vallès. “Simplement em va agradar, pel productor, Xavier Friedrich, que té un grup que també m’agrada, Grushenka.”
Els herois de Peterloo la van inspirar per escriure el tema que dona títol a l’EP de cinc cançons: un relat conegut a classe d’història sobre una massacre en una protesta obrera a Manchester. Perquè la Marta escriu sobre allò que li crida l’atenció. Fa una “música introspectiva, amb reflexions meves, coses com el pas del temps”. Com fa a About Time, un altre dels temes. Com es pot pensar en el pas del temps a penes amb dinou anys? “No ho sé, soc una mica rara, jo”, riu.
La sort, pel camí
De moment, en el seu curt temps ha tingut ja alguna espurna de sort: se li va creuar pel camí Pértiga Music, un parell de noies també joves que van posar en marxa una agència de management musical entestades a feminitzar la música, a impulsar les dones en aquest sector. Elles començaven, ella començava, totes es van entendre bé i Marta Knight es va posar a les seves mans. De moment amb resultats prometedors: en pocs mesos ha passat per sales de concert –per exemple, la barcelonina Sidecar, com a telonera de Dan Owen, un altre jove valor– i petits festivals, com el Dream Sea, un campament de surf celebrat a Cantàbria i França. O el festival FemPop. I en la seva curta trajectòria ja s’ha fet sentir en una ràdio de referència per a la música com és Radio 3, al programa Capitán Demo, un espai precisament dedicat a descobrir joves valors.
Li queda, per descomptat, presentar-se en una sala al país on va començar a fer música.
I la guitarra com a refugi