reportatge
L'home orquestra del còmic
Cels Piñol diu que mai no ha obert en canal la gallineta dels ous d’or per examinar quina és la clau del seu èxit, però és una mena de rei Mides sense la part tràgica, perquè tot allò que fa està tocat pel dit de la fortuna. Dimecres inaugura al Museu del Còmic.
L'home orquestra del còmic
iñol (Barcelona, 1970) coneix bé el saló la Massana Còmic, on glossa aquesta espontaneïtat i proximitat al públic de què tan gaudeix, assegura. Ara és protagonista de l’exposició inaugural de l’any a l’equipament de les Fontetes, Fanhunter Dràcula, un recull d’originals –allò “tan preuat en els temps digitals” i tan escàs–, objectes de marxandatge i altres peces, com ara una primícia per a l’ocasió, amb presentació en exclusiva de l’últim joc de cartes. Una mostra una mica ampliada –el cartell és original per a la Massana– de la que ja es va presentar a Sant Sebastià, en el marc del Festival de cinema de terror. Amb un personatge central que també va ser triat com a còmic oficial del festival de referència del gènere fantàstic, el de Sitges. Moments dolços –i no es queden aquí– que fan que el creador de la sèrie Fanhunter reconegui estar vivint un moment “molt rodó”.
Piñol va més enllà de l’historietista a l’ús. “Crec que he evolucionat cap a home orquestra”, bromeja. “Ara ja són vint-i-set anys però al principi pensava que no podria viure només de dibuixar”, per això i per inquietud, s’ha de dir, és dibuixant i guionista, articulista i editor, representant dels drets sobre la seva obra i productor de peces de marxandatge a banda de creador de jocs i websèries. “Es tractava de no posar totes les pomes a la mateixa cistella, per si de cas.” Només que cadascuna de les cistelles s’ha mostrat particularment fructífera i capaç de seguir generant pomes. “Modèstia a banda, algun talent hi ha d’haver, però a part penso que també he tingut olfacte i sort per saber quina editorial, quin editor, havia de portar la meva obra en cada moment.” I ha aconseguit enfilar-se a les grans: de Planeta de Agostini a Panini Còmics, a banda de mantenir el seu propi segell, Fanhunter, SL, per a aquells productes en què les editorials no estan interessades. També per treure al mercat els jocs de rol, convertits en un dels més grans èxits des dels noranta.
Tot això li ha passat a un noi que havia començat carrera d’una manera un pèl peregrina: fent enviaments reiterats a la secció de cartes al director de les publicacions de Planeta de Agostini, tantes que un dia el van trucar. “Es devien dir que o em contractaven o em llançaven per una finestra”, riu. I quina va ser la seva sorpresa en veure que alguns dels dibuixos que havia anat enviant estaven penjats en una paret de l’editorial. “Mira que jo estava a punt d’entrar en una acadèmia militar, malgrat que l’àvia sempre em dèia: ‘Tu dibuixa ninos, que ho fas molt bé.’ Al final tenia raó”. Després, Kiusap, fanzine que li distribuïen amablement els llibreters del barri, després convertit en revista.
Carrera que últimament ha patit algun petit entrebanc –“però no entre els meus seguidors, que són gent oberta i transversal i jo no soc un hooligan però tampoc amago les meves opinions”– arran de la situació política: sobiranista i republicà manifest, l’ambaixada d’Espanya l’havia convidat a oferir una clase magistral a Sofia –“i jo mai no barrejo temes, no hi anava a fer proclames independentistes”– però finalment li va retirar la invitació. L’argument, que un pianista que acabava de passar per allà havia acabat el concert amb L’estaca i havia caigut malament.