reportatge
Energia sobre un tros de paper
És un llibre que segueix el ritme de la respiració, el que es necessita per pujar els cims i, de tant en tant, aturar-se a recuperar l’alè i mirar el paisatge. Així presenten Mònica Armengol i David Gálvez ‘Fragments de paisatge’, novetat de Nadal d’Editorial Andorra.
Energia sobre un tros de paper
rmengol, artista plàstica, confessa haver-se sentit sempre atreta pels carnets de viatge i amb ganes de fer-ne un de propi i al voltant dels paisatges andorrans. Però que tingués un punt diferencial, volia quelcom més enllà, quelcom de literari, “perquè sé que un carnet de viatge com a projecte és una mica utòpic que interessi molt”. Després de buscar una mica el millor partenaire, va ensopegar amb Gálvez, amb qui, diu la pintora, “el projecte final ha anat a millor”. Amb Gálvez i aquest calaix eclèctic del qual de tant en tant treu una nova creació literària. Uns textos que s’avenien amb el projecte, a penes retocats. A ell els paisatges (els que es troba cada matí en sortir de casa, a Juberri) també l’han anat inspirant al llarg del temps una sèrie de textos lliures, poètics –fregant l’haiku, sovint–, que s’avenien molt bé amb les expectatives d’Armengol i els seus apunts pictòrics. Així es va forjar el llibre que Editorial Andorra presentarà dijous vinent a les vuit del vespre al centre cultural La Llacuna.
Els textos de Gálvez i els collages d’Armengol comparteixen el mateix punt de partida, i per això lliguen tan bé: l’espontaneïtat. Són impressions del moment. Tot i que recuperades i treballades en tornar a casa, matisa l’escriptor. “I crec que per això és un llibre fàcil de llegir, perquè no hi ha una feina intensa de mètrica” que l’endureixi, encara que n’hi ha que sí que tenen les síl·labes molt comptades, alguns de versos llargs, d’altres en l’estela de l’haiku, “però no m’atreveixo a dir-ne haiku, per si de cas ve el purista a corregir-me”. Entre aquests breus poemes si més no inspirats en les tradicionals composicions japoneses, alguns s’han generat pràcticament per si mateixos, simplement amb les ressonàncies dels topònims: “Comapedrosa / Basses de l’Estany Negre / El Barrer d’Areny”. Un vessant de l’obra literària de Gálvez que, reconeix, fins ara ningú no li coneixia.
Una altra característica que fa del llibre una lectura amable és que segueix el ritme de la respiració. Textos i collages es distribueixen al llarg de les pàgines seguint no un argument ni agrupats per temes o zones geogràfiques, sinó seguint els mateixos ritmes d’algú que realitza una ascensió cap al cim i de tant en tant s’atura per recuperar l’alè i contemplar el paisatge amb calma. El llibre, coincideixen els autors, “segueix els cicles de la respiració”. Per la resta, només han buscat “la fluïdesa de les pàgines”, apunta l’artista plàstica, i la “flexibilitat, que fos tot molt lliure”, hi afegeix Gálvez.
Textos i imatges ajuden el lector –com han ajudat els autors– a “tornar a mirar” el paisatge, cosa positiva en uns temps que estem tan habituats a “passar per davant de les coses sense en realitat mirar-les”. El procés de creació, hi afegeix Armengol, “em va ajudar a buidar l’energia sobre un tros de paper”.