Reportatge
Una “tradició llegendària”
“Buscàvem arguments per vestir la nit de Sant Joan al voltant dels fallaires, que no només fos rodar foc, sinó donar-li una tradició llegendària situada al país.” Salvador Brasó és un dels testimonis (més de 60) recopilats per Albert Roig al llibre ‘Roda el foc’.
Una “tradició llegendària”
Recopila Roig trenta anys d’història i històries al voltant de les falles, els focs del solstici d’estiu al Pirineu que van assolir el rang de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat però que abans havien fet un llarg i esforçat camí. Esforç el dels fallaires per mantenir-los vius contra les inclemències de l’oblit, de la desídia i de la ignorància d’algun.
L’enginy dels fallaires va treballar de valent per evitar la pèrdua de la tradició, segons el relat que fa Roig al llibre, coeditat per Anem Editors i Pagès. Una de les proves d’aquesta imaginació posada en marxa va ser la invenció d’una nova tradició, convertida avui en una de les activitats prèvies a la nit de la crema més emblemàtiques del món fallaire, recorda l’autor: la recerca de l’argolla de Fontargent a la Vall d’Incles, la prova –un joc de pistes– que ajuda a decidir el relleu dels fallaires major i menor. Volien, dèiem, una llegenda en la qual apuntalar les falles i la van trobar en Carlemany i en el llegendari andorrà, segons el qual al segle IX els pagesos van ajudar l’emperador a foragitar els sarraïns amb enormes boles de foc, “un imaginari que pren similitud amb les formes de les falles en el moment de fer-les giravoltar vertiginosament”, recorda Roig. Això, sumat amb el que l’historiador Pere Canturri Montanya va recollir a El misteri de les anelles i les argolles d’Andorra –els enigmes al voltant de la de Fontargent–, ja va posar en marxa la maquinària de la inventiva fallaire.
La prova s’ha convertit amb els anys en terreny d’anècdotes sense fi. Sobretot per la picaresca de què fan gala els fallaires a l’hora de competir, una prova que –ironitza Roig– “ja s’ha convertit quasi en un Madrid-Barça”. Una lliga on destaquen alguns noms: Fidel Solsona i Marcel Garreta són els fallaires que han demostrat més olfacte a l’hora de trobar l’argolla, és a dir, que més cops l’han localitzat, tres cadascun. I Garreta, juntament amb Miquel Almeida, formen el duet més competitiu en la lluita per fer-se amb el preuat objecte. “Però tots sembla que ens convertim en criatures aquell dia, amb tanta murrieria i tant saltar-se les normes” per assolir la fita.
Això són anècdotes. Però també il·lustren una part del que és l’esperit fallaire, formar part d’aquests “espècimens”, segons els definia –i s’autodefinia– Roig dimecres al vespre en la presentació del llibre a La Llacuna, davant un nodrit auditori –per cert: amb la sonora i inquietant absència del ministeri de Cultura–. Tornant a l’esperit fallaire que desplega el llibre, Rafel de Haro l’explica així: “Entres sense saber què és, perquè fins que no rodes una falla no saps el que és, i t’enganxa: la gent, l’ambient”, perquè, hi afegeix, “una de les coses màgiques que té el món fallaire és la seva gent, i a partir d’aquí fas uns lligams amb persones amb qui potser mai no havies compartit res”. És, conclou, “un lligam especial”.