Reportatge
On són les galeries?
A Francisco Sánchez l’han convidat a exposar les seves obres a Marcs Goya. Benvinguda sigui l’ocasió, ho celebra, perquè qualsevol oportunitat és bona per exhibir el treball realitzat. Però de debò són així d’escasses les opcions per als artistes del país?
On són les galeries?
Jo no em queixo”, puntualitza Sánchez, qui va formar part del primer pavelló que Andorra va obrir a la Biennal de Venècia. Des d’aleshores, però, se l’ha vist en més que comptades ocasions a les galeries i sales d’exposició del país. I no és que sigui un pària de les arts plàstiques nacionals: les oportunitats per als nacionals d’ensenyar el que fan són més aviat poques, malgrat que els últims temps han obert algunes galeries privades, després d’una desastrosa etapa en què el panorama havia quedat reduït a la mínima expressió, amb el tancament de quasi totes les existents. Només es van salvar de la crema la Pilar Riberaygua i Art al Set.
La segona, comenta Sánchez, mai no ha estat massa procliu a exposar la gent de casa. La Riberaygua sembla immersa en un període d’incertesa. Es va anunciar que Sara Valls substituiria Carme Tinturé en la direcció per obrir una nova etapa però amb prou feines va durar uns mesos. De les que van obrir els últims temps algunes, com l’Àngels Company, van tenir una vida efímera. D’altres, Art Areté, Espai d’Art o Deco Art, no semblen enfocades al producte nacional. Mama Maria es divideix entre gent d’aquí i de fora, de fet va ser l’última a donar oportunitat a Sánchez, però a penes fa un parell de propostes l’any. Així que gent com Sánchez, amb el seu currículum i un públic bastant fix, veuen una bona oportunitat per exposar allà on els ho demanen. “Al final segueix sent la mateixa obra, oi”, es pregunta. Però el concepte és molt diferent al que hauria d’oferir una galeria, més enllà de penjar quadres a la vista del públic i posar-los a la venda, s’ha de puntualitzar.
“Ens deixen una mica de costat”, diu l’artista. I coincideix amb col·legues que, com Ahmed Keshta, ja ho tenen coll avall. Així que aquest s’enfoca –i amb fortuna últimament– a mostrar les seves peces frontera enfora. “Falta molta feina perquè aquí hi hagi una estructura enfocada a donar-nos suport i ajudar-nos a projectar-nos internacionalment”, reflexiona. Ha rebut alguna proposta de sales del país, reconeix, però “l’artista ja ha fet el pas de la creació, no pot recaure sobre ell tot el pes posterior, el galerista ha d’assumir el seu paper, que per això s’endú un percentatge de les vendes”.
I una tercera veu, la d’Àngel Calvente, s’afegeix per dir que “és cert que exposar a Andorra és una mica difícil”. Tot i que ell acaba de protagonitzar mostra a la sala Agüí i prepara alguna cosa per al març. “Van obrint galeries però el cert és que no es ven i les sales treballen molt amb gent de fora.”
Per solucionar-ho, el col·lectiu La Xarranca va idear La Peixera, que ocuparà els baixos de l’antic CIAM, amb inauguració prevista cap al febrer. Un petit espai reservat a artistes d’Andorra i l’Alt Urgell. No obstant, només un granet de sorra.