Reportatge
La música entre bambolines
Cèlia Palau Lodge (la Massana, 1995) havia posat tímidament un peu a l’escena musical del país, en concursos per a nous talents i en alguna gravació, però el que ja l’atreia és el negoci discogràfic. Ara s’hi dedica, i li dona opció a formar part d’un projecte a Palestina.
La música entre bambolines
El 2013, Palau Lodge es presentava davant el públic en un festival per a veus amateur que organitzava any rere any el també cantant i productor musical Dídac Camúñez. I també va participar en un disc, enregistrat per Mediterráneo Music Latino, amb dues versions de temes molt populars de la música anglosaxona: Toy Soldiers, de Martika, i Tell It to My Heart, de Taylor Dayne. Però ja aleshores advertia que, encara que veia molt clar el seu futur en el món de la música, tenia més clar encara que això només li serviria a tall d’experiència, perquè el que de debò l’atreia era el negoci discogràfic en si: la producció musical, el management d’artistes, el màrqueting. I a formar-se en aquest sentit ha dedicat els últims tres anys: ha passat pel British Institute of Modern Music, a Brighton, on ha fet el grau de batxelor que posteriorment ha completat amb un màster al campus a València del Berklee College of Music. Una formació que considera apassionant i completa en les matèries que li interessen: s’ha format com a intèrpret en diferents estils i per cantar com a solista o en bandes i li han ensenyat els rudiments de la composició, però sobretot, ha après els ets i uts del negoci de la música.
“És un sector que m’apassiona i et preparen per aixecar el teu propi segell”, explica. De moment, i tot i que això s’ho mira amb bastant perspectiva, ja ha tingut oportunitat de posar el peuet en l’ambient que desitjava, i amb el molt engrescador projecte a Palestina. Una iniciativa en la qual es va integrar mentre cursava el màster. “Es tracta d’ajudar a impulsar la indústria de la música” en aquella zona conflictiva i de donar-la a conèixer entre el públic europeu. “Ells no la poden exportar per la situació política que pateixen”, explica, així que necessiten una empenta, que els arriba en forma d’invitacions per actuar en escenaris d’aquí. “Una escena on prolifera el hip-hop fusionat amb la música tradicional i lletres amb molt missatge, molt interessant i molt poc habitual.” La tasca de la jove massanenca la porta a, per exemple, promocionar aquells grups i solistes entre els promotors de festivals com el barceloní Primavera Sound. Acostar aquella escena als programadors i, si les invitacions es materialitzen, ajudar els músics palestins amb els tràmits burocràtics: aconseguir-los els visats, relata Palau Lodge, no sempre és fàcil. També ajudar-los amb les dificultats com són la carència d’estudis de gravació. “Això és el més problemàtic, més que per exemple aconseguir instruments, perquè quan ets músic trobes un instrument sigui com sigui”, respon sobre els entrebancs que afronten.
Una de les vies d’accés a Europa que comencen a tenir aquests músics és justament la discogràfica, per a la qual, des que va acabar els estudis, treballa la jove andorrana, Cooking Vinyl, un segell independent britànic que ha editat gent com ara Marilyn Manson, The Cranberries o Suzanne Vega i al qual Palau tenia posat l’ull. “M’agrada molt el tracte que tenen amb l’artista, molt proper”, argumenta.
I el seu vessant com a intèrpret? “Jo segueixo escrivint cançons i fins i tot actuant de tant en tant, però sé que el meu futur, econòmicament parlant, no anirà per aquí”, augura amb seriositat. A banda, confessa, així li queda molta més llibertat creativa.