Desigs (musicals) per al 2018

I aquesta circumstància arriba en un moment en què “la part musical no està passant precisament un mal moment”, amb la diversitat i quantitat de músics made in Andorra. “Però crec que en canvi estem travessant tots un moment de decepció, per la falta de cultura musical, la falta de suport a la música en general i més al país”, hi afegeix Ventura. Troba que hi ha “falta de vidilla musical, que la gent vulgui escoltar música de veritat”.

Així que si a la cantant se li demana que expressi un desig per a l’any que comença, seria “que hi hagi un club de jazz; locals, locals i més vida”. En una situació que, reconeix, “és contradictòria, perquè la gent demana més sales i després no hi va, jo la primera”. Encara que, rectifica, forçada per les circumstàncies: ha estat mare i això minva les seves opcions. “Però sí que m’he apuntat als concerts dels diumenges a les set de la tarda, per exemple”, corregeix. Així que demana “un canvi de mentalitat al país”.

Educació i formació musical

Un desig que entronca amb l’anàlisi d’Òscar Llauradó. “Calen polítiques d’educació musical.” Lluís Casahuga concorda: “Hem de començar per la base i aquí falta reconeixement i suport institucional, començant pels estudis musicals, que no estan homologats.” Per simple manca de voluntat política, considera. A Andorra “hi ha un caldo de cultiu important”, el que falta és “donar més reconeixement a la feina dels professionals, tant en la música moderna com clàssica”. Una distinció sobre la qual matisa que “s’han d’anar eliminant dels nostres caps conceptes com que només la clàssica està academitzada”, perquè en ambdós àmbits la formació dels intèrprets és bona. Més reconeixement, incideix, perquè els músics “no siguem considerats simples floreros en actes protocol·laris, que no ens considerin sols gent de la faràndula i el catxondeo, o quelcom així que va dir un dia el cap de Govern”.

Posats a demanar desitjos, a Casahuga li agradaria “que es desenvolupés una indústria, amb estudis i empreses que creguin en la producció sonora al país”. Demanda que enllaça amb la de Landry Riba: “trobo a faltar un directori professional, no tant de músics com de la gent que gravita al voltant de la producció musical”, indica. Un lloc on tot­hom pugui accedir a informació sobre tot allò que necessita el sector, des d’estudis d’enregistrament a fotògrafs, empreses de disseny, productores audiovisuals.

Llauradó se suma a la demanda de més suport institucional a la música, “especialment per a l’escena underground, la del metal, que a Andorra és molt potent”.

“Productes autèntics”

De cara al futur, més o menys immediat, Llauradó aposta perquè “es torni a despertar l’interès per la música en directe”, però per la música de qualitat: “que es deixi de sentir tant de reggaeton, que se’ls descobreixi el pastel a aquesta penya, que es vegi que no deixa de ser una merda”. Així, reclama, “la indústria hauria d’apostar per la creativitat, ha de deixar de produir basura i fer propostes musicals autèntiques”. Com en els temps, passats i sembla que molt llunyans, “quan a una ràdio comercial podíem escoltar Jimi Hendrix”.

Efrem Roca, qui finalment cau del cartell de dissabte per un compromís personal, s’afegeix a les reflexions sobre la manca de locals on tocar en directe. “És cert que n’hi ha molt pocs, però també ho és que els programadors no programen si no hi ha públic” i aquest, admet, és un problema de difícil solució: “a Andorra es treballa molt, la gent no té massa temps lliure per anar a concerts”. És un peix que es mossega la cua. En canvi, considera, “els festivals, les temporades, sí tenen bona salut, són dates que ja tothom coneix i solen tenir bona resposta”.

Per a millorar la salut musical del Principat Roca proposa una mesura molt concreta: “que les empreses puguin desgravar-se les ajudes quan esponsoritzen un esdeveniment cultural, això ens aniria superbé, seria una manera molt directa d’ajudar els músics” i tot el sector de la cultura.