reportatge
L'ONCA i el talent castrat
Era “massa dona” per dedicar-se públicament a la música. Això va dir Felix Mendelssohn a la seva germana, Fanny, amb un talent equiparable al seu però l’inconvenient de pertànyer a un sexe menystingut. L’ONCA homenatja la compositora silenciada.
L'ONCA i el talent castrat
int-i-cinc anys fa l’orquestra nacional el 2018 i aquest any d’aniversari i celebracions l’enceta (concert de Cap d’Any a banda) sumant-se d’alguna manera al moviment tel·lúric de les dones per sacsejar-se segles de sotmetiment. L’ONCA ho fa recuperant la figura de la germana del compositor alemany i per fer-ho recorre a la veu de l’actriu catalana Aina Clotet, que dijous va estrenar l’espectacle al Palau de la Música (avui repeteix, al teatre Comunal: 20.30 hores). Ho va fer “emocionada”, amb el sentiment de protagonitzar un acte de “justícia històrica”. Llàstima, puntualitza, que finalment el que s’interpreten són les obres del germà, que sí que va assolir fama i posteritat, i no les de l’autora mateixa, “que pel simple fet de ser dona va patir aquesta castració” del seu talent “i ella no va tenir més remei que resignar-s’hi”.
Per recordar Fanny Mendelssohn –Alma Mahler patiria dècades després el mateix silenciament a demanda del seu espòs, el reconegut compositor–, el director escènic del muntatge, Joan Hernández, va fer una tria dels textos que interpreta Clotet: una carta del pare, el banquer i filantrop berlinès Benjamin Mendelssohn; paraules del germà, reflexions de la mateixa Fanny, un escrit de Rousseau sobre la condició de la dona a l’època...
Entusiasmada i militant
Clotet es va sumar entusiasmada a la proposta de l’ONCA. I en enfrontar-se amb els textos per primer cop es va sentir aclaparada per les paraules que li adreçaven el germà i el pare. Aquest últim “li aconsella que s’alegri del triomf del germà, que si ella hagués estat un home també rebria aplaudiments, però sent dona només pot exhibir el seu talent de portes endins”.
A la vista del que li queia a les mans, l’actriu catalana s’hi va sumar entusiasta i també militant. “Ens hem de responsabilitzar, hem de ser activistes. Però és una batalla de dones i d’homes, una batalla en què lluitar plegats per una societat igualitària.” I lluitar amb totes les armes, afirma, i des de totes les instàncies. També en l’àmbit institucional, fins i tot a través de les –per alguns injuriades– quotes, cercant “fórmules polítiques per acabar amb la desigualtat”.
Clotet, que puntualitza que fins ara no coneixia la història de Fanny Mendelssohn, recorda que la mateixa compositora frustrada va eximir de culpa el pare i el germà: “Reconeixia que ambdós eren fruit de la societat on vivien, no és que fossin dolents sinó deixebles del món que els envoltava.”
En les circumstàncies actuals i amb les veus que han aixecat tantes dones –per exemple, per denunciar assetjament sexual i laboral–, la jove actriu es fa creus que alguns s’entestin a negar “la que és una desigualtat empírica i científica”. Hi ha homes que se senten atacats quan les denúncies no van adreçades contra el sexe masculí en general, sinó en contra d’aquells que n’abusen. “Es confonen termes, és un atac contra els assetjadors, però hi ha qui confon el discurs i s’ho pren com un atac contra el gènere masculí”.
No és això, ni de bon tros, “i el que hem de fer tots, homes i dones, és solidaritzar-nos amb les denunciants i apreciar la seva valentia”, buscar “una societat més saludable, sense agressions”. Però aquest sentir-se atacats és comprensible “perquè trontolla la posició privilegiada de l’home” i “un canvi de paradigma sempre resulta incòmode”.
Espectacle i reivindicacions a banda, Clotet també es refereix a la situació de la cultura a Catalunya, “profundament afectada” per la situació política, que ha deixat “els teatres buits, els cinemes buits”, i uns buits també enormes als pressupostos –TV3, Teatre Lliure, etcètera– amb les reclamacions del ministeri d’Hisenda per l’IVA dels ajuts. “La gent no és conscient de com afectarà, però encara que soc optimista de mena, auguro una paralització del sector.”