Reportatge
Palles mentals a l'escenari
De palles mentals cadascú se’n fa les seves, però si s’enquisten poden convertir-se en estats emocionals d’ansietat, ira, estrès. David Murias, que s’autodefineix com a filòsof, vol convertir l’escenari en un espai terapèutic. Teatre de consciència, en diu.
Palles mentals a l'escenari
Murias –que es dedica a ”digues-li filosofia, autoajuda o psicologia analítica, que és des d’on ho faria un altre”– impulsa el projecte IluminAND. Teatre de consciència, acompanyat de l’actriu, directora teatral i docent Mercè Canals. Un cicle de sis espectacles de petit format, amb textos propis i situacions més que habituals, que debuta aquesta nit, a dos quarts de deu, a la sala d’actes del comú d’Escaldes-Engordany. Mitja dotzena de propostes escèniques que “finalment del que tracten és del desenvolupament humà: jo com a filòsof em dedico al desenvolupament humà”, assevera. La proposta és una prolongació dels Divendres de canvi, en aquell cas en format xerrada. Ara reprèn el discurs sobre “problemes habituals, que no sabem resoldre”, però en format més complex. Per què el teatre? “Perquè és una forma simbòlica de representació i en situar-lo fora d’una situació que el pot afectar, ajuda l’espectador a veure-la i analitzar-la.”
El primer espectacle, el d’aquesta nit, se centra en les neurosis, “problemàtiques i preocupacions exagerades” que arriben a crear estats mentals de “còlera, nervis, por, tristor, desgana”. Si ho sabrà Canals, que bé que s’ha trobat en aquesta situació, reconeix, “això d’entrar dins d’una roda de la qual sembla que no pots rortir”, així que tornar-ho a reproduir ni que sigui de manera fictícia “se’m feia complicat, però finalment es tracta de fer un personatge, com en altres ocasions, i s’ha de saber diferenciar”.
Canals (una de les fundadores de la companyia An-danda-rà i ara de l’escola de teatre Entreacte) s’ha fet càrrec de la part escenogràfica de la proposta. Molt senzilla, perquè l’èmfasi s’ha de fer en les situacions narrades. Murias, coprotagonista a l’escenari, interpreta una mena de Pepito Grillo, la veu de la consciència, aquella veueta interior que tothom té a dins. La funció d’ella també ha consistit a oferir-li unes pautes actorals bàsiques, “tot i que realment no té cap por ni cap problema, perquè està més que acostumat a parlar en públic”. Però uns trucs de l’ofici sempre són benvinguts, és clar.
Murias inicia amb aquest text sobre les neurosis –que ha batejat Jo i les meves palles mentals– un cicle que prosseguirà amb altres temes. El següent muntatge escènic abordarà la dicotomia entre l’amor possessiu i el que s’ofereix en llibertat. Després se centrarà en la joventut i les seves inquietuds i en l’espectacle següent, en el tema de la mort. La cinquena proposta oferirà dues formes d’abordar la vida: el realisme i l’idealisme. Per tancar el projecte, l’autor ha triat més un lema que una reflexió: “canviar de vida, arrisca’t a ser tu”, exhorta. Ell mateix, recorda, debuta aquí com a autor i actor, “però no em preocupa, vull reptes”.
L’objectiu final, explica, és “remoure l’univers interior de les persones, que ens tornem autoconscients”, i aconseguir-ho “a través de la filosofia, que és la base de tot el coneixement, de totes les ciències i una eina per al desenvolupament humà”.