reportatge
Aquesta Biennal ignota
Dos mesos després del tancament de la Biennal de Venècia encara es desconeix el balanç de visitants que han passat pel pavelló andorrà a la fira. Després de quatre edicions semblaria oportú fer examen de consciència: quin és el retorn de la inversió?
Aquesta Biennal ignota
És quelcom de molt similar al dia de la marmota: ja a l’última edició, la tercera –amb un pavelló protagonitzat per Joan Xandri i Agustí Roqué–, ens havíem fet ressò de l’escassa repercussió que té a casa un esdeveniment en què el ministeri de Cultura inverteix 200.000 euros (més els extres que apareixen a posteriori). I la visibilitat in situ? Les xifres no són espectaculars: el 2013 el pavelló que exhibia els potents (i polèmics) cavalls de Javier Balmaseda, amb obres de Samanta Bosque i Fiona Morrison, va atreure 30.247 persones: sis de cada cent que van passejar per la Biennal. Enguany la xifra havia repuntat una mica i ja dos mesos abans del tancament havia assolit les 40.000 persones. El balanç final, més de dos mesos després del tancament de la Biennal, encara es desconeix. I l’interès generat entre el públic de casa? Si avui en dia les xarxes socials són un indicador del seguiment d’un esdeveniment, constatar que la pàgina del pavelló a Facebook va recaptar poc més de 400 m’agrada en sis mesos és una trista realitat.
Però més enllà de les xifres, hi ha altres aspectes a considerar, altres maneres de considerar el retorn de la inversió. Per exemple, per la incidència en l’ambient artístic del país. S’ha percebut cap ona expansiva procedent del pavelló? Artistes consultats pel Diari coincideixen a expressar una opinió pessimista. Amb graus, però en algun cas tan tallant com per afirmar que no hi ha cap retorn del dineral que s’hi inverteix, que la Biennal passa absolutament desapercebuda i que el que ha provocat finalment és desil·lusió. També molt de malestar entre els artistes pel sistema orquestrat l’última edició, obligant tres creadors a competir entre si abans de fer la tria final, descartant-ne dos com en un reality televisiu.
Més enllà, i en aquest cas parlen dos dels que han passat per la Biennal, el suport del Govern al creador es talla de manera abrupta tan aviat com el pavelló tanca les portes. Ni tan sols, coincideixen a denunciar, els responsables de Promoció Cultural –i en particular el d’Art al Roc, Ivan Sansa– s’han interessat per la feina que es continuï fent, per exemple, per avaluar si el treball tindria cabuda en la programació de la sala del Govern. “Entendríem que ens diguessin que no és un treball prou madur per exposar-lo a Art al Roc, que ens diguessin ‘continua treballant’, però és que no apareixen ni tan sols per pur i simple interès i curiositat.”
Promoció versus compres
Hi ha artistes al país que es manifesten particularment molestos amb les adquisicions d’obra a artistes de fora –el caramel de Laurence Jenkell, el gall d’Emo...– per part de les mateixes administracions –Govern o el comú d’Escaldes-Engordany– que “rebutgen projectes de gent d’aquí amb l’excusa que no hi ha pressupost”.
Es pregunten amb quins arguments es trien les exposicions. Per exemple, les de Jenkel o la que s’inaugura demà, protagonitzada pel xinès Xiao Xia. Dues exposicions portades per Henry Périer, que després de comissariar el pavelló sembla molt vinculat al ministeri. Si s’accepten les propostes d’aquest crític aquí, pregunta un artista, per què no s’aprofiten també els seus contactes perquè ajudi a promocionar la cultura de casa a l’exterior? Aquesta, la de la projecció frontera enfora, és una de les assignatures pendents del ministeri més reclamades des de l’ambient artístic. Per exemple, a través de promoure intercanvis d’exposicions.
La Biennal hauria de ser un estímul, com participar als Jocs Olímpics ho és en l’àmbit de l’esport, “i amb exigències de qualitat”. Si aquesta premissa no es compleix “és molt millor no anar-hi”, diuen.