reportatge
Borja balla Homer
Borja Fernández Vilaplana (Andorra la Vella, 1992) farà el salt a Lisboa. Un salt en sentit literal, o més aviat molts salts, tots els que integren la coreografia ‘Eolo’, de María Rovira, basada en ‘L’Odissea’ d’Homer. En clau de dansa contemporània.
Borja balla Homer
Èol és el semideu que empeny Ulisses cap a Ítaca, bufant al seu favor. La coreògrafa i el jove ballarí andorrà han batejat amb el seu nom l’espectacle que presentaran el dia 23 a Lisboa: volen parlar de la tragèdia dels refugiats, de l’èxode continu d’éssers humans que se segueix vivint al segle XXI sense que sembli haver-hi remei. El presentaran en un entorn “espectacular i màgic”, diu Fernández Vilaplana, entusiasmat amb el Museu de l’Aigua, on actuarà en aquest espectacle que protagonitzarà en solitari representant Andorra en el marc de la Festa de la Francofonia. En principi, explica, havia de ser una altra ballarina també del país, l’Emma Riba, qui el protagonitzés. Però a ella el calendari se li va complicar: li va sorgir l’oportunitat d’actuar al Caire i li ha cedit l’oportunitat.
D’oportunitats se li van presentant a dojo últimament, es podria dir. Aquestes setmanes actua al Poble Espanyol de Barcelona, a Granollers, a Girona. I guarda un as a la màniga: un Carmina Burana que s’estrenarà al setembre al Centre Cultural de Terrassa. Ho avança al seu perfil a les xarxes socials tot i que els detalls de moment estan reservats per al dia de la presentació pública, diu.
De moment, la cita important és la que li permet traspassar una altra frontera, la de la capital portuguesa. La coreografia de Rovira –sota la seva direcció ha ballat al festival Grec de Barcelona, per exemple– parteix del gran poema èpic per iniciar una reflexió sobre la societat actual, sobre les seves guerres i misèries, sobre les migracions a què obliguen, “sobre el món virtual i l’essència de la vida que se’ns escapa”. La coreografia, explica el ballarí, proposa un viatge per cultures que sobreviuen com poden, “lluitant per no perdre la seva essència, l’autenticitat, per no desconnectar de les arrels”. I tot allò amb el mar actuant com a fil conductor, també com a metàfora de llibertat i de nous horitzons. Com a L’Odissea, a l’espectacle el mar “amaga fugides, migracions, aventures, amors i desamors, tiranies i la recerca d’un sòl ferm i estable”. També, sovint, la mort.
L’oportunitat que li depara aquest espectacle a Lisboa és un pas endavant en la carrera d’un jove ballarí que va iniciar la formació amb 14 anys a l’escola Líquid Dansa però que des d’aleshores ha recorregut ja un llarg camí: després d’una formació intensa, completada de la mà de coreògrafs com Francisco Cordova, Roberto Olivan o Lali Ayguade i Peter Jasko, ha format part de l’elenc amb què la companyia de Roberto G. Alonso va muntar Zaquizamí (encara de gira per Espanya, del TNC a escenaris asturians) o va ser seleccionat per ballar un Trencanous a l’Auditori de Sant Cugat amb el Ballet Rus de Barcelona. L’any passat es va enrolar en la companyia Acosta Danza per ballar al Mercat de les Flors.