“'L'andorrà' no és per a l'estrena, vull que sigui obra de repertori”

Si l’orquestra nacional, l’ONCA, celebra les noces de plata just quan el país commemora els 25 anys de la seva Constitució i dos dels solistes més reputats –Lluís i Gerard Claret– festegen 50 anys de carrera l’esdeveniment hi ha d’estar d’acord. Per això es prepara un concert ben especial per a la nit del 13, a l’Auditori Nacional, i perquè llueixi com cal compten amb Salvador Brotons (Barcelona, 1959), que ha compost per a l’ocasió un Doble concert per a violí, violoncel i orquestra. El seu opus 144, per cert: també ell fa quatre dècades a l’escenari.

Comencem per l’obra: què ens espera?

Vull que sigui un concert únic, distintiu i per això porta el subtítol de L’andorrà. He utilitzat alguns temes extrets del folklore andorrà, Les ninetes d’Ordino, La marxa del Consell i La mar­ratxa, i els he donat un tractament simfònic, amb molt desenvolupament, però els temes són recognoscibles.

Té una llarga història amb els Claret i amb l’ONCA.

Soc una mica més jove que ells però els conec des de petit, a través del meu pare, que també era músic. És una relació constant: vaig escriure per al Trio Barcelona, en Lluís va estrenar la meva sonata de cel·lo, també li vaig escriure un concert de cel·lo, que es diu Concert trobadoresc, i ells han tocat molt una obra meva que es diu Poemes de rem i vela. I l’ONCA l’he dirigit diverses vegades, com ara en quatre concerts de Cap d’Any. Un bon músic el fa l’entusiasme, el talent i la disciplina, i ells en tenen. És una orquestra amb molta consistència. Tot són bones vibracions.

Tot aquest coneixement, es té en compte a l’hora d’escriure?

És clar, molt en compte. Es pensa molt en els solistes sobretot. Quan fas un doble concert ha de ser molt lluït per als solistes, molt complert, que no sigui avor­rit, que tingui coherència, perquè no sols s’ha de pensar en l’estrena sinó que sigui una obra de repertori, que és el que volem els compositors.

Estrenar música contemporània és complicat però vostè és dels que no es poden queixar.

[Riu] A veure, cert que estic content que m’encarreguin obres. Però el que resulta molt difícil és que se’n faci una segona audició. De vegades, té molt èxit però tot i això costa molt que es repeteixi perquè la música nova no interessa gaire; tothom vol escoltar allò que coneix.

A vostè també se li reconeix una voluntat comunicativa de la qual no tothom pot fer gala. Enveja els rockers, ens va dir un dia, per com comuniquen.

Cert, els hem d’admirar perquè arriben a un gran públic, que és el que volia Beethoven: una comunicació immediata, que exaltés la gent. També hi ha molts corrents musicals, formes de compondre, que aposten per una música experimental per avançar. Home, sí, també m’agrada, però sempre que facis un producte que potser el primer cop que l’escoltes és difícil d’entendre però després va entrant. Si com més l’escoltes més fàstic et fa, anem malament.

Amb l’obra que estrenaran ja té un punt guanyat.

No ho he fet per això només sinó perquè tingui aquest punt identitari, una peculiaritat, que fos un concert únic. Vaig demanar al Gerard [Claret]: “Documenta’m en melodies que siguin conegudes.” I a través de la Teresa Areny em van donar set o vuit temes. Aquests tres em van semblar idonis per a cada moviment. La marxa del Consell és una melodia molt fàcil, Les nines d’Ordino té un aspecte coral interessant i La marratxa té un tema molt rítmic, amb molt d’impacte. Tot tractat d’una manera, ja ho veureu, virtuosística, amb tempos ràpids i compàs ternari.

I a banda, Beethoven.

L’heroica, que és potser la millor, la més completa, revolucionària, la primera netament romàntica, bellíssima.