Reportatge
Santa en temps convulsos
La nit de Nadal del 1725 “va portar el dol i l’esperança, la vida i la mort, a la casa pairal de Joan Antoni Mas, una de les nissagues més antigues, riques i principals de la parròquia d’Encamp”. Aquest és el punt de partida de ‘La Santa’, de Josep Franco. Edita Pagès
L'extrem del Futbol Club Barcelona, Ousmane Dembélé, ahir a la Rosaleda.
Franco (Sueca, 1955) porta anys documentant-se sobre santes i bruixes. “Sempre m’ha interessat aquesta confrontació entre dues categories de dones, sobretot des del punt de vista literari”, explica l’autor, que a banda de novel·lista ha traduït obres científiques. Les seves lectures el van portar al Manual Digest, “que em va semblar un llibre fantàstic, em va descobrir una societat molt arrelada encara als costums ancestrals de la col·lectivitat”. I amb aquest punt de partida es va posar mans a l’obra amb aquesta biografia fictícia d’Eulàlia Mas i Jaumet, donzella andorrana de mitjans del segle XVIII, a través de la qual aprofita per endinsar-se en uns temps convulsos, els de la guerra de Successió, i una societat recorreguda per supersticions que malden per mantenir-se malgrat l’adveniment més o menys imminent de les idees de la Il·lustració. Franco va decidir “situar la història d’una santa que hauria pogut ser, a les valls lliures i sobiranes d’Andorra”. Un país que a la seva anterior novel·la, La vida és dura, també apareix en algunes pàgines, perquè, argumenta, “sempre ha estat un lloc on m’he sentit com a casa”. Així que La Santa, “pot ser el resultat de la meva admiració per la llibertat i la sobirania, el meu respecte a les tradicions que defineixen un poble i l’amor que he sentit, i sent encara, per algunes dones que han compartit la meva vida”.
L’Eulàlia Mas i Jaumet, doncs, la protagonista, ve al món una nit tèrbola al si d’una bona família, on el seu naixement provoca l’alegria i la tristesa a l’hora perquè la mare mor durant el part. I ja anuncia que serà una criatura singular: “la llevadora, que no havia pogut salvar la vida de la mare, se’n feia creus en veure que la criatura no podia parar de plorar, com si fos víctima d’una maledicció o d’un sortilegi”. Donota descreguda, “amb l’ànima més negra que el carbó”, dubta dels auguris sobre el provenir de la nena, dubta, com diu l’àvia Ramona, que serà una nena capaç “de guarir la ràbia, les nafres, els dolors i les ferides”. Com fan les santes. Com fan les bruixes.
Però resulta que sí, que la petita de seguida comença a donar se-nyals de ser excepcional, donant “mostres de la seva inclinació a l’abstinència, potser perquè sabia que el Nostre Senyor l’havia d’alimentar eternament”.
Franco relata a partir d’aquí l’extraordinària vida de la mossa de cal Mas, des d’aquest naixement embolcallat de tenebres fins a una mort tenyida de miracle. “Així que es va difondre arreu de les Valls la notícia inesperada que el cadàver d’Eulàlia de la Creu de Jesucrist es mantenia incorrupte, després d’un any (...) una processó interminable de devots, malalts, rodamons i curiosos” comença a desfilar. I amb ells, totes les passions i intrigues humanes i ben terrenals.