Reportatge
25 anys i una nit (heroica)
Ha de fer falta certa dosi d’heroïcitat per mantenir l’espurna durant 25 anys d’una orquestra quan la cultura no és prioritària diguin el que diguin els discursos oficials. I es necessita certa dosi d’heroïcitat per encarregar obres d’estrena. I, a sobre, omplir.
25 anys i una nit (heroica)
Ple estava la nit de dimarts l’Auditori Nacional (autoritats i compromisos a banda, hi havia molt de públic no captiu) per a una vetllada amb molt per commemorar: a banda de les noces de plata de la Constitució, el quart de segle de l’Orquestra nacional clàssica d’Andorra (ONCA) i els cinquanta anys que els germans Gerard i Lluís Claret fa que són damunt els escenaris. Moltes dates per commemorar i, per fer-ho com correspon, amb estrena absoluta de l’obra encarregada a Salvador Brotons per a l’ocasió: Doble concert per a violí, violoncel i orquestra, Op. 144. L’andorrà. Bé, de fet amb dues estrenes absolutes: el compositor, que va agafar també la batuta, va obsequiar amb uns arranjaments propis de l’Aniversari feliç. I així –i amb l’himne– va posar el punt final a un concert que a la segona part va incloure l’Heroica de Beethoven, una obra que Brotons va dirigir amb tanta energia i dinamisme (en algun passatge el vam arribar a veure saltar) que en acabar es fa confessar esgotat: “Totes les de Beethoven piquen, però aquesta i la Novena, les que més.”
Cansats però amb cares felices, així van acabar tots –l’ONCA i la GIOrquestra, la formació gironina que els va acompanyar– el concert, que havia consagrat la primera part a l’estrena de L’andorrà, una composició escrita naturalment per al lluïment dels Claret –bastant s’ha de fer la vista enrere per recordar l’últim cop que en Lluís havia trepitjat un escenari andorrà, i més encara per trobar els dos germans junts– i a la qual va imbricar melodies de temes del folklore nacional: La marxa del Consell, Les ninetes d’Ordino i La marratxa. Una obra, doncs, amb exigències virtuosístiques per als solistes i alhora lírica i emotiva per connectar amb el públic, una premissa en totes les composicions del català, amb tendència a l’esplendor –l’orquestra va haver d’adaptar la plantilla: a l’exigida per la Simfonia núm. 3 de Beethoven s’hi van afegir trompes, percussió i trombons– i l’optimisme. Com corresponia a l’ocasió.
L’andorrà –que suma per cert l’Opus 144 en la producció de Brotons, músic també amb quatre dècades de trajectòria professional– no serà fruit d’una sola nit: si més no, té assegurades dues noves cites, perquè serà novament interpretada per la ja veterana orquestra nacional, la GIOrquestra i els solistes a la temporada de la formació gironina, amb data per concretar, i al Festival de Tautavel, a Perpinyà, el 26 de maig.