reportatge
No és país per a dramaturgs
Una producció dramàtica esquelètica i un panorama no gaire més reeixit és la fotografia de la història del teatre a Andorra, un recorregut que ha configurat la tesi doctoral de Fabiola Sofia Masegosa i de la conferència que oferirà dilluns, organitzada per la SAC.
No és país per a dramaturgs
Només dos autors dramàtics van sorgir d’aquestes valls en el període comprès entre el 1900 i el 1970, el lapse temporal que recorre la recerca de Masegosa, el primer estudi seriós sobre el teatre a Andorra i que situa la primera obra teatral coneguda de temàtica andorrana en la de Jacint Marticella Pobla: En terres d’Andorra, escrita el 1934 (tot i que ambientada el 1860). Una comèdia pastoral que recorre temes tan del país com el contraban, amb pinzellades històriques com el trasllat de presos a França i Espanya. L’obra va ser escrita per aquest andorrà resident a Barcelona, on va ser director del Casal Andorrà. L’única peça teatral –si més no que li consti a Masegosa, que s’ha esforçat per trobar-ne més– de la qual és autor.
Aquest primer text es va estrenar al centre cultural barceloní aquell mateix any i immediatament després es va representar a Andorra: al Casino, en una època en què el país només tenia un teatre com a tal, a Ordino, però en una ubicació que l’autora de la tesi no ha estat capaç de determinar. La resta d’escenaris on es feien representacions (no gaire freqüents, especifica) eren polivalents: el Centre Moral i Recreatiu, l’esmentat cinema Casino o el Valira, el col·legi de Meritxell o el Centre Cultural Lauredià.
Poc després, el 1938, Joan Puig i Salarich va escriure i estrenar L’ermità de Meritxell. Masegosa n’ha trobat constància a l’hemeroteca, font principal de la recerca, juntament amb arxius i biblioteques d’Andorra, el Pallars i l’Alt Urgell, Barcelona i Perpinyà. Malgrat els esforços, però, el que no ha aparegut és el text en si. Com tampoc no va aparèixer un altre de posterior, La consueta de Sant Jordi, signada en aquest cas per dues figures, aquestes sí, senyeres de la cultura en totes les seves formes (inclòs el teatre) al país: Rossend Marsol, Sícoris, i Esteve Albert. Aquest últim, per cert, autor de la més important producció dramàtica –també la més coneguda i per això probablement la part menys apassionant de la investigació de Masegosa– al país, començant per l’emblemàtic Pessebre Vivent d’Engordany. Que els textos no hagin aparegut no vol dir, puntualitza l’autora, que això hagi de quedar així: “Jo continuo cercant.”
A banda de la producció de teatre netament andorrà, és a dir, fet al país i amb temàtica relacionada, la tesi –presentarà alguna de les línies demà a les vuit del vespre, en una conferència a la Llacuna– aborda molts altres aspectes. Per exemple, quins van ser els autors més representats durant el període estudiat. Els resultats diuen que Zorrilla, Benavente i Pemán, en castellà. I en català, Segarra, Rusiñol i Guimerà. També els autors en llengua francesa Claudel, Daudet i Maeterlinck (traduït). I el que més interessava al públic –en això no hi ha gaire variació amb l’actualitat–, la comèdia. A banda de les obres populars –El Tralarí i la Marieta i Els contrabandistes (no sols els d’Encamp), entre les totalment andorranes–.
Aborda també la quantitat de companyies, totes amateurs, que es van crear en aquelles dècades: només disset, la major part en els últims temps. Com dèiem, un panorama històric esquifit.