Reportatge
Transbord s'acomiada
Ja fa dies que corre la brama i els propietaris confirmen la notícia: Transbord, la veterana i emblemàtica botiga de discos de l’avinguda Meritxell, tanca les portes. Un altre referent cultural que s’acomiada; en aquest cas, una víctima més dels nous hàbits de consum.
Transbord s'acomiada
Tanca Transbord?! Ostres, quin greu! M’hi he deixat fortunes allà!” La reacció és de l’escriptor, músic i melòman Albert Villaró. Reacció molt similar, d’altra banda, a d’altres reconeguts consumidors de música que, admeten en alguns casos, ells mateixos han acabat deixant-se arrossegar per les noves tecnologies i tot el que han suposat per a la indústria musical.
La botiga ubicada a la capital –que previsiblement abaixarà la persiana a final del mes d’abril– s’ha convertit al llarg de moltes dècades en tot un referent per als aficionats a la música. Gent com el pianista Josep Maria Escribano –director artístic de la Temporada de Música i Dansa i també exdirector del conservatori de la capital– recorden haver-se desplaçat de ben joves des de Barcelona per comprar discos a Transbord. Escribano, amb disset anys i encara estudiant de piano, a la recerca dels grans intèrprets del moment dels quals li parlava el seu professor, Joan Guinjoan, i que no estaven disponibles en el “desert absolut” que culturalment era l’Espanya del moment. “Aquí, a Transbord, hi era tot, era com descobrir la catedral de la música.” Des d’aleshores, i abans que es creessin els actuals vincles professionals amb el Principat, va pujar regularment per autosubministrar-se les novetats discogràfiques que desitjava. “Baixava carregat de discos, no sols per a mi”, sinó per als companys i amics que li feien encàrrecs. Sovint sobrepassava els límits permesos i havia de pagar a la duana.
Al marge de trobar-hi de tot, insisteix Escribano, com la resta de persones consultades, a la botiga “no sols es dedicaven a vendre, sinó que en sabien molt i oferien l’orientació d’un bon professional”. Una important feina de prescripció, coincideix Villaró: “Sabien de què parlaven i coneixien els teus gustos.” Fins i tot, hi afegeix, els comentaris i consells que oferien “han servit per educar-nos el gust”.
Però la vida canvia, admet, “i des de la perspectiva de l’historiador veig que els negocis obren, funcionen un temps i després tanquen”. Sobretot en moments i sectors en què els hàbits del públic han fet un gir tan important. “Jo mateix he passat de comprar mig centenar de discos l’any a no comprar-ne cap; és més, a no poder ni escoltar els 500 CD que tinc a casa perquè ja no tinc dispositiu per llegir-los... per no parlar dels vinils.”
Igual que Escribano, el cantautor Carles Matute qualifica l’establiment com “una catedral de la música”. I com en molts altres casos, se sent lligat a la botiga per records de primera joventut: visitar-la amb el pare; la compra del primer disc –Bob Dylan, House of the Rising Sun, que encara escolta perquè és dels que conserven el tocadiscos– “i les tardes de dissabte que els vailets ens passàvem a dins”. Records que van fer, insisteix, que un cop ell mateix es va veure amb el seu primer disc gravat a les mans –Essència (2015)– volgués que l’establiment fos un dels punts de venda sense cap dubte.
I el músic i docent Santi Casas, que també nodreix una col·lecció de vinils i que a la botiga de Meritxell adquiria sobretot música nacional, es plany que “qualsevol tancament d’un establiment que ofereixi cultura és una altra petita batalla perduda i una llàstima”. Però “les plataformes digitals són immediates, barates i malauradament cada cop existeixen menys amants del format físic quant a música”.