Les trenta-cinc formes de morir a Mauthausen

Al camp també va retratar jerarques nazis. Heinrich Himmler, un dels més directes responsables de l’Holocaust, pujant per la que al camp es coneixia com l’escala de la mort: un centenar i mig d’esglaons des de la pedrera que els presoners pujaven –descalços, famèlics, exhausts i atemorits per les SS– amb 40 quilos de pedra a l’esquena. Per això es diu que a sota de cada graó hi ha sang republicana espanyola, va recordar la responsable del CAEE, Ruth Casabella, en el recor­regut de presentació de la mostra.

Boix va ingressar a Mauthausen el 27 de gener del 1941, formant part d’un comboi que integraven un miler i mig d’exiliats republicans que van caure a les urpes nazis arran de l’ocupació de França. Però l’aventura del jove –fill d’una família progressista i catalanista del Poble Sece– s’havia iniciat amb la guer­ra civil. Un periple que també queda reflectit a l’exposició. Se’l veu per exemple fotografiat a Osca. I les imatges captades pel seu objectiu relaten el dia a dia de la guerra més enllà de la guerra: soldats pelant panotxes o segant blat. Amb l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, Boix fuig cap a França i la nit del 20 al 21 de juny del 1940 és quan el capturen. Inicia un recorregut per diversos camps (les avançades de Mauthausen, els anomenaven), fins arribar a destí.

A Mauthausen Boix va trobar una petita escletxa per sobreviure relativament millor (i ajudar els compatriotes): el van destinar al servei d’identificació. I així és com va tenir accés a una Leica i material fotogràfic. Amb el qual va recollir uns testimonis que, malgrat les ordres del règim de destruir totes les proves, van ser claus per condemnar-los, als judicis de Nuremberg i Dachau. Uns negatius que es van poder conservar gràcies al risc que va assumir tota una xarxa de persones, que començava per Boix i acabava amb Anna Pointner, una veïna de Mauthausen (el seu rostre és a l’exposició) que els amagava.

Alliberat, Boix segueix un curt (morirà a penes sis anys després de sortir del camp) però intens trajecte professional, que el porta, com exhibeix l’exposició, a retratar esdeveniments com actes del Partit Comunista francès o l’enterrament de Largo Caballero, i personatges diversos, de Picasso a Carrillo.

Ja amb la mort a les portes, el fotògraf va intentar retrobar-se amb la germana (el pare, durament represaliat, havia mort). Va fixar la cita el juny del 1948 a Andorra. Ell va arribar fins al Pas de la Casa. La germana no ho va aconseguir. Un episodi que el va amargar fins al final.