Reportatge
El jove trementinaire perdut
Però no havíem quedat que les trementinaires de l’Alt Urgell eren dones? Una regla general que, com totes, troba la seva excepció: el 1784 un noi de 14 anys, Francesc Ubach, de Tuixent, és detingut als carrers de la ciutat de Girona venent trementina.
El jove trementinaire perdut
Dia 21 mars 1784 se admeté Francisco Ubach, jove, natural de Tuixent, de la Seu de Urgell, fill de Pere Joan Ubach, treballador, y de Maria, cònjugue difunta, edat 14 añs. Vingué per ordre del Jutge, que se trobà en esta ciutat venent tremantina”. L’apunt, literal, figura a un registre de nois menors de 25 anys que van ser ingressats a l’hospici de Girona, un paperam que custodia actualment l’Arxiu General de la Diputació de Girona i d’on el va extreure la historiadora Céline Xicola, en el marc de la recerca que porta a terme sobre la institució.
El document no deixa de ser un breu apunt però que, assegura l’historiador alturgellenc Carles Gascón, resulta en realitat tota una troballa i una sorpresa. “Trenca esquemes”. No ja perquè el protagonista sigui un jove, sinó per la data: es converteix en el més antic paper escrit que recull l’existència de dones (i excepcionalment homes) remeieres de les valls de la Vansa i Tuixent. El primer document de què es tenia notícia fins al moment, recorda Gascón, data del 1871. “Així que ens obre noves vies de recerca.”
A la sorpresa sobre la data de l’apunt s’hi afegeix, efectivament, l’excepcionalitat que sigui un jove el protagonista, confirma Gascón: “Ens trobem amb un primer trementinaire i, a sobre, un noi.” Sí que fins al moment es tenia coneixement d’altres homes involucrats en aquest comerç tradicionalment femení, “però normalment es tractava d’homes que acompanyaven les seves dones” als viatges per vendre el producte, uns trajectes que habitualment més aviat feien les dones acompanyades d’altres dones. Perquè el repartiment del treball per sexes estava molt marcat, indica l’historiador: ells s’ocupaven del camp, del patrimoni immoble; elles, d’aquesta petita indústria que ajudava a completar els ingressos.
El breu document posa sobre la taula la història de Francesc Ubach, fill d’un pare vidu que després vindrà a Girona a rescatar-lo, com proven les últimes línies de l’apunt: “Die 31 de dit mes y any, lo entreguí a son pare per ordre de don Joseph Canal, administrador de mes. Fora”. És a dir, deu dies després de ser recollit dels carrers gironins el pare del jove viatja des de terres alturgellenques per recollir el fill, que qui sap si no havia substituït la mare morta en aquest ofici itinerant. No obstant això, i com queda de manifest en aquesta petita anècdota que emergeix de la recerca de Xicola (la historiadora ja havia presentat part del seu treball amb motiu del III Congrés d’Història dels Pirineus), tot i que la majoria de les trementinaires eren dones també hi va haver casos, probablement motivats per circumstàncies excepcionals, en què els homes es van sumar a l’ofici.
El document que deixa constància de la peripècia del jove trementinaire va aparèixer en el context de la investigació de Xicola sobre l’Hospici de Girona, creat el 1776 com a continuador de la tasca correccional i assistencial de la Casa de Misericòrdia. En aquesta ingressaven noies i dones, la majoria castigades per la seva conducta “viciosa” o desviada de les normes socials i a l’hospici, nois i homes, a instància de l’autoritat judicial, orfes i altres casos de desemparament social. La recerca que porta a terme la historiadora ha rebut la Beca 8 de Març, dedicada a l’estudi de les dones, pel projecte Entre quatre parets: Història, memòria i vivències de les asilades a l’Hospici de Girona.