Reportatge
Rozalén: com tornant a casa
L’èxit mediàtic és capriciós. Arriba quan arriba. Si arriba. En el cas de María de los Ángeles Rozalén Ortuño s’ha presentat després que la cantant s’hagi ‘patejat’ molts escenaris. A Andorra avui arriba, per dir-ho així, per la porta gran. Però no és el primer cop.
Rozalén: com tornant a casa
Rozalén arriba aquesta nit (21.30 hores) a l’Auditori Nacional, a la temporada organitzada pel ministeri de Cultura. Amb tot el peix venut. Potser perquè ja tenia un públic fidel al país, el que la va seguir en les “quatre o cinc” visites, recorda, que va fer a La Fada Ignorant. “Casa meva a Andorra és La Fada” i per això a poc que tingui un minut lliure, promet, s’hi passarà per saludar. “Conservo moltíssims records. Sobretot de la gent, perquè al cap i a la fi els llocs els fa la gent”, reflexiona. Mil històries, diu, que condensa en poques paraules: “Sempre m’hi vaig sentir molt ben tractada.”
Avui la vida la porta per altres camins. Dimarts, sense anar més lluny, va formar part del jurat dels premis de periodisme Ortega y Gasset. Al costat de gent com Baltasar Garzón o Almudena Grandes. Una experiència més a la vida, però de les importants. “Això està molt lluny del que jo acostumo a fer, però asseguro que mai més em miraré ja una notícia de la mateixa manera.”
És una d’aquestes vivències que normalment acompanyen la vida de l’artista de renom, del que deixa el circuit de petites sales –on picava pedra des dels setze anys– per atansar-se a un públic més gran. “Però jo sempre sento el mateix respecte pel públic, sigui en un concert més íntim o amb més gent, sempre tens la mateixa responsabilitat.” Encara que “amb el temps cada cop hauria d’anar més relaxada i és al contrari”.
La fama costa, com deia la popular sèrie dels vuitanta: Rozalén canta des que camina, explica, i puja als escenaris des dels setze. “És molt difícil; has de tenir talent, constància, sort.” Condicions que en ella s’han complert “i així puc cantar, que és el que em fa feliç; el món seria diferent si tothom pogués dedicar-se a allò que els fa feliços”, argumenta.
El punt d’inflexió va arribar amb 80 veces i el vídeo que va protagonitzar amb Beatriz Romero interpretant la cançó en llengua de signes (també forma part de l’espectacle d’aquesta nit a Ordino). Va ser dos anys després d’instal·lar-se a Madrid, amb un disc que va gravar arriscant-se a demanar un préstec bancari. “Diria que mai no aconsegueixes tot el que vols i, al mateix temps, que em sento tocant sostre.”
I si la fama costa, què pensa de concursos televisius que la proporcionen exprés? La pregunta és malintencionada perquè ella va ser convidada en una de les gales d’Operación Triunfo, una bona plataforma també en el seu cas. “Respecto les decisions de cadascú, també hi ha sortit gent amb molt de talent que potser després ha hagut de demostrar doblement quant val”, argumenta. Per afegir que, no obstant això, ella prefereix les coses cuites “a foc lent”, així que “no sé si em sentiria bé a la seva pell”.
Les lletres de Rozalén estan tenyides de consciència social, de preocupacions quotidianes, de mirades cap a les experiències dels altres. Potser per això han quasi esdevingut himnes –com La puerta violeta per a la mobilització feminista del 8 de març–. O han tingut un inesperat ressò en l’actualitat més tràgica: la mare del petit Gabriel Cruz va demanar a la gent que ens escoltéssim Girasoles. “Jo no em vull fer propaganda amb això”, demana. Però reconeix que es va sentir trasbalsada quan “aquella mare, quan tothom estava odiant, va llançar un missatge d’amor, va ser exemplar”.
Amb tota la cura que esmerça a les seves lletres, però, alguns hiperventilats –el qualificatiu no és seu– se li van tirar a sobre i ella, confessa, cada cop està més preocupada per la seva llibertat d’expressió. “Sí, cada cop tinc més por. Dono mil voltes a cada lletra per no molestar ningú i ni així és possible. Estem tots una miqueta tensos.”