Reportatge
Electrònica, vinils i adrenalina
No trigarà, assegura, a impulsar segell propi un cop faci el pas de gegant de DJ a productor. Marcos Martínez, argentí establert a Andorra, va fer les primeres passes com a discjòquei al país fa una dècada. Avui punxa per Europa. Com la petita gira que iniciarà dijous vinent.
Electrònica, vinils i adrenalina
Entre el poblet dels Andes, a prop de la ciutat de Mendoza, on Marcos Martínez va néixer el 1988, i Andorra, les similituds són moltes. En ambdós llocs es troba “enmig de la neu i la pau”, assegura l’argentí, que va recalar al Principat ara fa una dècada, en principi per treballar durant la temporada d’esquí. Una temporada que, entre anades, vingudes i establiment definitiu s’ha allargat deu anys. Un lapse de temps que l’ha fet convertir-se en discjòquei reclamat no sols als locals del país o les sales barcelonines, sinó en clubs d’Alemanya i Polònia, on treballarà la setmana vinent. Una gira que després el traslladarà novament al país d’origen i que, amb dates confirmades, clourà a l’Off Sónar barceloní el 16 de juny. Estan per definir, explica, altres festivals a Mallorca i Eivissa.
Agendes com aquesta, però, no era el que tenia al cap el jove de Mendoza, que encara que molt aficionat a la música a penes s’havia trobat amb l’electrònica abans d’arribar a Europa. “No és una música popular, tot i que sí una indústria que mou molts diners”, reconeix. “És un gènere que no circula pels canals comercials i només hi accedeixes si el busques.” Això malgrat ser un estil gens nou: s’enfonsa en les dècades dels setanta, fins i tot els seixanta. Una realitat als països llatins, especifica, i que dista de llocs com Holanda, França o Alemanya, on està molt més arrelat.
Martínez va començar a punxar rock, que era la música que sempre havia escoltat. Però en posar els peus a Europa per primer cop –Andorra i, sobretot, Barcelona, on va conèixer els Nasty Mondays, la festa dels dilluns a l’Apolo– se li va obrir un món sonor totalment nou: l’electrònica. Un camí pel qual el van introduir també companys com Manuel Núñez o Alex Rothen, amb qui continua punxant. Més encara: li van fer descobrir el món dels vinils i la seva sonoritat especial. “Es va apoderar de mi des de la primera vegada”. Per què? “Té un sentit especial, cada vinil que punxes explica una història, la de com el vas haver de buscar, com et vas haver d’esforçar per trobar-lo”, així que “quan hi poses l’agulla, el comparteixes i veus que els altres el reben tens una sensació absolutament adrenalítica”. Totalment diferent a punxar amb música digital: “aleshores només sento el buit”.
Els salvadors
S’afegeix a un corrent de, diguem-ne, salvaguarda dels vinils. No deixa de ser curiós, la música innovadora i experimental que surti en auxili d’una tecnologia que s’havia donat per obsoleta. “Sí, el vinil està ressorgint, en bona part de la mà dels DJ i l’electrònica, tota una onada retro.”
Així va ser, fa cosa de tres anys, que havent-se endinsat en el món dels vinils, va sentir que per fi “estava donant-ho tot” i la seva trajectòria va començar a enlairar-se. Va ser quan va començar a recórrer festes per Alemanya, Espanya, Argentina, Itàlia i, per descomptat, Andorra. Berlín, però, va ser un punt clau: va entrar en contacte amb un col·lectiu en auge, Affekt Agency, de la mà dels quals surt en aquest periple internacional.
Ara el repte, diu, està a donar relleu a l’electrònica al país, una música molt estacional: hi ha moltes opcions durant la temporada d’esquí però desapareix a l’estiu. “L’hem de difondre: no és sols prémer un botó, és una altra font d’art.”