Reportatge
Els crancs i la condició humana
Com tantes imatges a l’obra de Javier Balmaseda –inclosos, sí, els cavalls de la benaurada polèmica–, la riuada de crancs que protagonitza ‘La ruta migratòria’ (es veurà al Centre Niemeyer) està arrelada als records profunds de l’infant que va créixer a Cuba.
Els crancs i la condició humana
La ruta migratòria, una singularitat paisatgística, instal·lació d’envergadura considerable que ha rebut el suport del ministeri de Cultura –9.956 euros de les subvencions–, la integren prop de 5.000 petits crancs de ceràmica que l’artista manufactura un a un. Les bestioles d’argila (un tipus especial, amb manganès per a la coloració desitjada) rememoren una d’aquelles migracions de la terra cap al mar a fresar que Balmaseda va presenciar tants cops de nen. Volia tocar el patiment dels migrants però, puntualitza, “com tants altres cops quan vull parlar de la condició humana prefereixo fer-ho a través dels animals, que són menys artificiosos que nosaltres”. Volia abordar una qüestió que el preocupa, és més, que va viure en carn pròpia, però fer-ho buscant una imatge “fora dels tòpics”.
La ruta migratòria de Balmaseda iniciarà el seu periple a la Fundació Lluís Coromina, al nou espai que obre a Barcelona. Després s’encaminarà a la Comunitat Valenciana, on s’exposarà a través del Consorci de Museus. I ja el 2019 arribarà a un dels grans escenaris de l’art contemporani a Espanya, el Centre Niemeyer, a Avilés, des d’on farà el salt a París i Corea, dos dels punts on l’artista s’està venent més des de la seva participació a la Biennal de Venècia. I a Andorra? “Tot està obert i si Cultura vol portar-ho aquí per mi no hi haurà cap problema”, al contrari, reconeix, també li agradaria mostrar aquest treball al públic del país si en té l’oportunitat. Fins i tot, reconeix, li’n faria “il·lusió”.
l’escala apropiada
Mentre aquesta última opció es materialitza, avalua com a “molt important” el pas que l’espera els propers mesos, sobretot per arribar a espais com el Centre Niemeyer. “Són les coses que s’han d’intentar aconseguir, l’opció de continuar fent coses importants, d’envergadura, que es vegi que el meu treball té una continuïtat”. I agraeix poder-lo portar a llocs adients amb l’escala amb què treballa, puntualitza.
Mentre enllesteix la instal·lació –un any de pacient treball fins completar aquesta vintena de metres que s’allargarà la carretera asfaltada de crancs–, aprofita l’ocasió per exhibir altres projectes, ni que sigui els que encara estan en fase de projecte, allà on li ho demanen. Així, en breu obrirà dues exposicions a la Xina, organitzades per la galeria Epsilon –el van contactar a París, on ja ha exposat diverses vegades– per a les dues seus que aquesta té a les ciutats de Shenzhen i Xangai. Aquí mostrarà una col·lecció d’una vintena de dibuixos de temàtica diversa realitzats expressament per a l’ocasió. Serveix com a fil conductor el nou concepte en què comença a treballar, Solo aire , una reflexió, argumenta, sobre la desmaterialització del món que ens envolta.