reportatge
82 dies de ràbia (i poesia)
Segur que no va ser la reacció més comuna, però va ser la seva: Josep Dallerès, en veure les imatges que les televisions escopien l’infaust 1 d’octubre va empunyar la ploma per escopir el dolor i la ràbia amb la poesia com a arma. I així durant 82 dies.
82 dies de ràbia (i poesia)
Vuitanta-dos dies d’octubre és, doncs, el títol que ha quedat per al poemari en què recull les peces, reflexions en vers, que durant aquells dies el van ajudar a pair el que contemplava, un “odi cavernícola” que el feia tornar a episodis quasi esborrats de la memòria d’aquella Espanya del franquisme. Però les composicions van més enllà, ofereixen una reflexió més àmplia, sobre Europa i les seves rutes. El llibre, que publica el segell que dirigeix, Anem, es presentarà dimecres, a la casa comuna d’Encamp.
Tornem a l’1 d’octubre. Dallerès, com tants, havia passat el dia davant el televisor, estupefacte i adolorit, i continuava fent voltes al llit, incòmode. Fins que es va aixecar i va buidar el malestar en un primer poema. El va penjar a Facebook i finalment es va quedar adormit. Els poemes són desiguals, diu l’autor en clau d’autocrítica, però els va deixar tal com van rajar: vol mantenir l’impuls del moment. “No ploro / encara que en tinc ganes... / Estic trist, molt trist / i sento ràbia / i vergonya de ser home” són els primers versos que li van sorgir dels budells. I que al llibre amaneix amb cites, de Bartra a Gandhi. Que és la que destaca quan se li demana que n’apunti una: “Hi ha moltes causes per les quals estic disposat a morir, però ni una per la qual estigui disposat a matar.” També amb efemèrides per a cadascun dels dies en què va estar escrivint, arrencant amb un altre 1 d’octubre, el del 1946, quan un tribunal de Nuremberg pronunciava sentència contra criminals nazis.
“L’1 d’octubre va ser el detonant, el catalitzador”, explica, de moltes de les reflexions que va anar mastegant durant els dies següents. “Que Europa no intervingui és normal, una altra cosa és que no condemni la violència que es va veure, això és greu.” Europa “no podia intervenir però sí denunciar”, insisteix, “perquè el que estava passant no es correspon amb els valors europeus”.
L’encampadà confessa a la introducció que no s’alinea ni amb els independentistes ni amb els no independentistes. Posició que, s’ha d’admetre, pot portar a rebre bufetades des d’ambdues bandes quan les situacions estan tan enconades. En el terreny personal diu que, per fortuna, “amb els amics puc parlar de tot, estiguem o no d’acord”. Amb els menys propers, “diguem que hi ha una sèrie de gent amb la qual no parlo de certes coses” i d’altres que “són llunyans i amb això queden encara més lluny”.
Pel que fa al país, “rebrà”, pronostica. Si més no perquè projecta el que ha passat històricament en cas de conflictes entre Catalunya i Espanya. En aquesta ocasió “Andorra no ha pres part, cosa que no ha agradat ni als uns ni als altres”. Per a l’escriptor i polític, però, ha estat la posició correcta, tant que, confessa, “m’he trobat defensant el Govern, i això que a mi aquest Govern ni em va ni em ve”.
Dallerès defensa la paraula –poètica en aquest cas– com a arma de combat. A la seva manera. “Suposo que cadascú respon de la manera que pot. I jo poca cosa podia fer més que el que vaig fer perquè o ets allà, dins dels fets, o n’ets espectador.” Ell ho va ser, atònit, de la “violència gratuïta, que em va recordar uns temps que no esperava”. No sols a Espanya, puntualitza: just abans de l’entrevista, explica, acaba de penjar a la xarxa el vídeo d’un policia francès exercint una violència impensable sobre una dona.