Arquitectura popular
Els ulls sobre el patrimoni humil
El ministeri de Cultura es compromet a completar l’inventari de les estructures en pedra seca, pas previ a la protecció
Els ulls sobre el patrimoni humil
Les construccions en pedra seca –lligades a l’explotació agrícola i ramadera, de les fargues o els camins tradicionals– són una part del patrimoni cultural immoble que, precisament per la presència constant i malgrat l’aparent paradoxa, passa força desapercebut. Arquitectura vernacular, popular, és “el patrimoni més humil” –segons afirma David Mas, historiador i tècnic de Govern– sobre el qual ara es claven els ulls. S’ha de completar l’inventari sistemàtic de les estructures en pedra seca, pas previ i necessari per garantir-ne la conservació i protecció. Objectiu que també forma part del compromís incorporat a l’acord signat ahir entre la ministra, Olga Gelabert, i l’empresària Maria Reig, per a la creació d’una aplicació tecnològica destinada a divulgar el patrimoni en pedra seca del país. L’eina estarà a disposició del públic en uns mesos, com a complement d’una exposició que s’obrirà entre el setembre vinent i el 2020 a la sala d’exposicions de Cal Pal de la Cortinada, de la qual Reig és propietària.
Les construccions en pedra seca –sense utilització de cap tipus de morter, la pedra encaixa i aguanta en equilibri– són una part quantitativament rellevant del patrimoni immoble andorrà, recorda Mas. Ni monuments ni grans construccions, sinó arquitectura de caràcter popular. Parlem de marges, feixes i murs de tanca (al voltant dels prats), també d’estructures ramaderes, com els orris, les cabanes i les pletes. L’activitat lligada a les fargues també n’ha donat origen: habilitaven en terreny muntanyós terrenys plans necessaris per fer-hi carboneres. Els camins tradicionals empedrats –el paradigmàtic, el camí de la muntanya al Madriu– també formarien part d’aquest conjunt patrimonial que no per humil deixa de tenir rellevància. Un patrimoni que, a banda, presenta certs riscos de conservació: les estructures lligades a l’explotació agrícola, generalment en mans privades, pateixen un problema de manteniment lligat a l’abandonament de l’activitat. Les feixes s’esfondren i no hi ha qui les repari o, si es fa, sovint es recorre a una reconstrucció en què s’empra el ciment: problema afegit perquè en descompondre’s, la mateixa sorra del morter actua com un lubricant que facilita la descomposició més ràpida del mur, explica Mas. I, ara per ara, matisa, els privats no tenen cap obligació de seguir una tècnica o una altra.
Brigades comunals
En el cas d’estructures de propietat pública –comunal fonamentalment–, l’objectiu seria que tots implementessin els hàbits que ja ha posat en marxa l’escaldenc: la brigada de camins repara talussos seguint la tècnica de la pedra seca. Fins i tot amb ella va reconstruir un antic barracó d’obres de Fhasa al Madriu. “Seria ideal que aquest procediment es fes extensiu”, considera el tècnic de Patrimoni Cultural.
De moment, el departament se centrarà en l’execució de l’inventari, és a dir, de conèixer bé aquesta part de l’arquitectura vernacular per facilitar-ne la difusió i garantir la seva protecció.