Reportatge
Nola, Napoleó i un deute
Degana de les pallasses, Nola Rae (Austràlia, 1949) paga avui un deute pendent, amb si mateixa i amb el públic del Festival de pallasses: puja a l’escenari del Comunal amb ‘Exit Napoleon Pursued by Rabbits’, que l’última edició va caure del cartell.
Nola, Napoleó i un deute
Una lesió a la columna l’havia mantingut allunyada de l’escenari en aquella ocasió. Avui es rescabalarà, amb la cita de les 21.30 hores al Teatre Comunal, amb una obra que, com és habitual en ella, diu moltes coses sense necessitat de paraules. És un espectacle “polític”, un muntatge que explora “com algú es converteix en dictador, perquè he vist que tots ells segueixen el mateix camí, els mateixos passos per prendre el poder i consolidar-se”, i és aleshores quan acostumen a patir episodis de paranoia. Un espectacle a l’ordre del dia després de la llarga dècada sobre els escenaris.
D’entrada es va inspirar en El gran dictador, de Charles Chaplin. Però també –i d’aquí el títol– en una anècdota protagonitzada per Napoleó i uns conills: sembla que a l’emperador un dia li va venir de gust anar de cacera, així que li’n van muntar una de conills. Allà van anar, amb caixes i caixes i caixes plenes d’animalons que van intentar deixar lliures al mig del camp perquè el gran general es desfogués. Però resulta que els conills, domèstics, en veure’s fora de les gàbies lluny de fugir van tornar en tropell cap als humans, de qui no esperaven trets sinó aliment. Una metàfora del que al poble li passa amb els dictadors? Que cadascú hi busqui la lectura que més li plagui.
Tornar al festival comporta a Rae un flux de records. I no sols el d’aquell cop que la companyia aèria li va extraviar l’equipatge, inclòs tot el vestuari de l’espectacle, i el va reexpedir cap a Londres. També la convivència amb les altres artistes. “Encara que normalment venim amb el temps d’actuar i tornar a marxar, però sempre s’aprofita el temps que es pot per trobar-se amb altres artistes.” Per damunt de tot, tornar-se a veure a Andorra li proporciona “molta alegria”.
En les moltes dècades que l’australiana fa que és sobre l’escenari ha vist canviar el món de les pallasses, tan escasses quan ella va debutar. A penes, recorda, algunes artistes que treballaven als hospitals, amb els infants sobretot. Avui el nombre s’ha incrementat considerablement, considera amb optimisme.
Rae procedeix de la dansa clàssica. “M’hauria encantat”, reconeix, però veient ballar Margot Fonteyn va assumir que ella no excel·liria mai en aquesta disciplina, que potser no aniria més enllà del cos de ball, “simplement seria útil”, així que va buscar un camí propi. Aleshores va entrar en escena Marcel Marceau, el mític mim francès: ella el va veure, es va sentir trasbalsada per la seva actuació, li va preguntar si podria ingressar a la seva escola “i em va dir que sí, immediatament, així, sense audició ni res”.
Així es va posar en marxa una carrera que li ha valgut reconeixements com l’Orde de l’Imperi Britànic, el 2008. Ha aixecat una quinzena d’espectacles amb què, sense paraules, ha aconseguit meravellar el públic. “És que a mi no m’agrada gaire la meva veu”, es justifica. No és l’únic argument, però, ni el més important, matisa: sense necessitat d’utilitzar les paraules es pot comunicar amb públics d’arreu del món, per damunt de les barreres lingüístiques. En canvi, sense necessitat de paraules pot abordar qualsevol tema. Bé, amb matisos, afirma: “Sempre que comparteixis els codis culturals, no pots anar a un poble de l’Àfrica amb un dactylo si mai no n’han vist un.”