reportatge
El Pare Noel arriba al maig
A l’escaldenca Clàudia Riera l’ha vingut a veure el Pare Noel en ple mes de maig. El personatge nadalenc transmutat en Raimon Molins, el director teatral que l’ha escollit per coprotagonitzar ‘Alba. El jardí de les delícies’, amb Carme Elías i Lluís Marco.
El Pare Noel arriba al maig
Estic feliç, feliç! Molt il·lusionada! Amb moltes ganes de treballar: ho donaré tot!” Riera no pot contenir l’entusiasme que sent des que dijous passat li van comunicar que havia estat l’elegida per a aquest projecte, una coproducció de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) amb el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el festival Temporada Alta de Girona i la sala Atrium. Un muntatge que precisament la portarà a trepitjar aquests grans escenaris catalans en tan incipient moment de la seva carrera: és cert que porta molt de temps aprofitant qualsevol opció per treballar, però també que encara està en el segon curs de l’Institut del Teatre. “És una enorme oportunitat, no tan sols per l’equip, sinó també per on treballarem”, reconeix. Amb tot, “tinc més il·lusió que nervis, la veritat; bé, nervis també, però dels positius, dels que funcionen com un motor intern per treballar”.
Al que s’enfrontarà la jove actriu andorrana és a una obra dramàtica de ciència-ficció escrita per Marc Artigau –guanyador d’una beca que permet estrenar al TNC–. Alba. El jardí de les delícies relata la història d’amor d’un humà amb un robot i que planteja qüestions al voltant del futur de la societat tecnològica, però també sobre la solitud, l’amor i l’amistat. S’estrenarà el 16 de novembre al Temporada Alta, passarà al desembre pel TNC i arribarà al Claror lauredià ja el 2019. No és l’única andorrana implicada en el muntatge: també Alfons Casal farà d’ajudant de direcció i hi haurà David Bofarull en el disseny de llums; Emilio Valenzuela en l’escenografia i Joan Rodon en la part audiovisual.
Sense necessitat de pla B
Riera va néixer a Manresa el 1995 però la família es va establir a An-dorra quan ella tenia dos anys, va transitar per tot el període educatiu al Lycée fins que va marxar a França, amb la idea d’estudiar Dret. “En principi es tractava de seguir el típic pla B per si això del teatre, però un bon dia em vaig adonar que era una ximpleria” reflexiona. Es va dir a si mateixa “que voler és poder i que si tens la sort de saber què vols a la vida, si hi ha una cosa que t’omple, és impossible que no t’hi dediquis amb el cent per cent de la teva energia, en cos i ànima”. Així que va plantar els patracols de lleis i va tornar cap a Andorra, amb la ferma intenció de preparar-se bé per presentar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona. No va sortir a la primera, però no es va arronsar, i després de passar per una escola de Manresa, a la segona va venir la vençuda. “Volia l’Institut sí o sí, ho tenia molt clar, per un tema de vibracions”, explica.
Això perquè des de l’adolescència havia anat assumint, d’una manera cada cop més nítida, que les arts escèniques eren el seu destí: havia fet classes de música –amb professors “meravellosos”, com Moe Espinosa, Carlos Lozano o Irineu Esteve– i havia passat per l’Aula de Teatre de la capital. El primer cop que va pujar a un escenari va ser per cantar: es va emocionar tant que després d’actuar va marxar a plorar als lavabos. Però ho va veure amb absoluta certesa: l’escenari era el seu hàbitat. Tot i que per actuar: “la música anirà sempre a la meva motxilla”.
L’any passat va tenir la primera bona oportunitat com a actriu: la lectura dramatitzada de Refugiats, de Sergi Pompermayer, també una proposta de l’ENA. “Un text meravellós”. Ara, l’aventura continua.