reportatge
Calder, joc d'harmonies
‘The Red Crescent’ presideix la sala ArtalRoc, mostra de les escultures en moviment que van situar Alexander Calder (1898-1976) en un lloc preeminent de l’art del segle XX. Al voltant, una quarantena llarga de pintures al guaix que il·lustren la seva trajectòria.
Equilibri, harmonia, el mòbil de Calder exemplifica el joc entre forma, massa i moviment que està en l’eix de l’escultura del nord-americà. Un delicat joc de contrapesos que es posa en acció fins i tot amb el brevíssim impuls que li arriba de l’aire condicionat. Amb algun ensurt per als responsables de la sala: el giravoltar de la peça ha fet saltar l’alarma de l’edifici i fer-los córrer en un parell d’ocasions. La seguretat és extrema pel valor de les obres allà dipositades: superen àmpliament els deu milions d’euros, bona raó perquè el Govern declarés l’exposició “projecte estratègic i d’interès nacional”, cosa que permet activar l’excepció Thyssen de la normativa duanera, és a dir que les obres hagin quedat exonerades de la garantia de deute tributari que s’ha de dipositar per importació de peces destinades a exposicions temporals.
Quaranta-vuit guaixos acompa-nyen la instal·lació estrella en aquesta exposició, La geometria del color, que es mantindrà oberta fins a principis de setembre. Tota la sèrie procedeix de l’Omer Tiroche Gallery –la mateixa que acaba de nodrir una exposició a la galeria Saatchi de Londres–, amb la col·lecció privada més important amb obres de l’escultor nord-americà; després de la Fundació Calder, per descomptat. Aconseguir-la va exigir uns quants mesos de negociacions, els bons oficis d’Aminda Saludes (galerista ella mateixa, propietària de la Torrallardona, que va tancar ja fa uns anys) i bastanta insistència, va explicar el cap d’Acció Cultural i responsable de l’equipament, Ivan Sansa.
Finalment, el col·leccionista va posar a disposició del ministeri de Cultura les aproximadament 180 obres de Calder que posseeix perquè poguessin articular aquesta proposta. La tria va optar per exhibir una panoràmica de la trajectòria de l’artista, des de les obres de la dècada dels trenta fins a les que va produir els últims anys, “mostrant la coherència de la seva producció”, va destacar Sansa, és a dir, la manera com les figures, els símbols, es repeteixen, tenen una continuïtat en el temps. Forma, massa i moviment, els tres elements en què Calder va treballar sempre, amb les figures sempiternes en la seva producció: les esferes, fins i tot un triangle no deixa de ser una esfera, recull una de les frases que il·lustren la mostra.
Els últims anys, la presència del color es va fer més important, superant els blaus, vermells, blancs i negres dels primers temps. Així queda recollit en l’exposició. I per damunt de tot, aquella peça complexa, The Red Crescent, que sembla surar delicadament en l’aire, una mostra dels mòbils –va ser Duchamp qui els va batejar així– que el van convertir en un dels escultors més coneguts del gran públic. O així hauria de ser.
Calder, joc d'harmonies