(Lletra)ferit per la fantasia

És la novel·la, explica, que a ell li hauria agradat llegir quan era nen, en una infantesa –i preadolescència– que va transcórrer entre les pel·lícules de fantasia i terror dels vuitanta, “la filosofia de vida de Conan el bàrbar, Darth Vader com a amo absolut de l’univers, els Cavallers del Zodíac com a súmmum de l’èpica i el drama”. Són les influències que ha arrossegat i que ara estan a la base d’aquesta història, protagonitzada per Lana i Tarin i ambientada en un món oníric; millor dit, en dos mons, un de real i un altre de màgic, que és el que venen a descobrir els personatges centrals; una intrèpida estudiant de Leganés –“m’agrada ambientar els llibres al lloc on visc, però també a indrets que visito i on tinc amics”– i un jove fantasiós que viu al Bosque de la Luna, on els habitants estan condemnats a dormir de dia i viure de nit. Maledicció d’insomnes i rutina exigida per a professions com la de l’escriptor: com a guarda de seguretat li toca el torn que li toca.

A La luz durmiente l’autor de Sant Boi establert a Andorra es manté, així, en el gènere que més el fa bategar –amb permís de la poesia: La noche roja segueix presentant-se arreu d’Espanya: ara l’esperen a Cartagena–. “Però no entenc per què tothom em considera un autor de terror, si dels set llibres que he publicat només dos són purament de terror”, és a dir, El sueño inefable i El rumor de los insectos por la noche, coescrit amb Àlex Puig i Martín Blanco. I En comunión con el infierno, defensa, és més un relat d’acció, encara que estigui protagonitzat per zombis. Morts vivents que, recordem-ho, passegen per Andorra. Però un llibre com El final de todos los inviernos, protagonitzat per un àngel caigut, té punts de lirisme més que horror en estat pur, recorda. “Així que si em volen etiquetar jo ho deixo fer, però en realitat escric de tot”. Amb la fantasia, insistim, com a “gènere predilecte”, reconeix.

Aquesta història està nodrida per les lectures i cinema que consumia quan era jove. “Jo volia sobretot que fos un llibre entretingut”, marcat, això ho ha de reconèixer, per un punt de foscor que és comú en tota la seva narrativa. Fins i tot no és aliè a les obres poètiques (Arrabal va gua-nyar el Martí i Pol).

A la imagineria dels productes que es cruspia com a nen i jove s’hi afegeix l’interès que sent per la mitologia: en aquesta narració és la mitologia grega la que pren protagonisme, acompanyada per éssers fantàstics de creació pròpia.

Amb aquests ingredients va parir una novel·la que, presentada a vuit editorials, es va trobar amb la grata sorpresa que cinc estaven disposades a publicar-la. “Incloent-hi una de pes”, assegura. Ell va optar per Palabras de agua, un segell en el qual ha dipositat tota la confiança –“les editorials m’han decebut molt”– i que està fent que el llibre iniciï un periple de presentacions per fires, començant per València.