Desestimada la demanda de Josep Dallerès pel llibre 'El ball de la vida'

La sentència dictada per la batlle Laura Solanes considera que en el relat “no s’ha sobrepassat l’àmbit de la llibertat d’expressió” i que, per tant, “no s’escau considerar que s’hagi produït una intromissió il·legítima al dret a l’honor” del demandant, “atès que les expressions proferides se circumscriuen a l’exercici de la llibertat d’expressió, a l’emetre idees o valoracions personals discutibles d’una persona pública”. Una llibertat que, recorda, és “indispensable en qualsevol sistema democràtic” i “que ha de prevaldre, en aquest cas, al dret a l’honor”. La llibertat d’expressió, recorda, “comprèn la crítica de la conducta d’altri encara que aquesta pugui molestar o disgustar” l’afectat.

El text apunta que Dallerès era, en el moment dels fets que relata el llibre, un personatge públic –era cònsol menor en el moment de l’atropellament del nen–, i com a polític “està exposat a un control més rigorós de les seves actituds o actes”. La sentència considera que “quan s’exercita la llibertat d’expressió vers una persona pública els límits de la crítica són més amplis”.

La demanda de Dallerès es refereix a passatges del llibre que inclouen frases com “[...] Seria tant com imaginar que els dos cònsols eren uns malparits que no van tenir cap mena de consciència i que només van pensar en ells, sense tenir en compte que la víctima de tot això era un pobre nen de cinc anys”. Segons el demandant, la seva figura apareix descrita com un personatge “obscur”, “malvat”, que només la seva presència “garratiba” i a qui es descriu com a “malparit”, induint el lectora pensar que “està vinculat [...] amb una trama fosca on s’amaga informació, on la víctima és un nen de cinc anys”. A banda, a la demanda va manifestar que aquestes acusacions “van més enllà de la seva vida pública o de l’exercici públic dels càrrecs polítics desenvolupats”.

La decisió de la jutgessa recull, no obstant això, que encara que sí que “es poden trobar expressions que podrien induir el lector a tenir certa imatge negativa” de l’ex-cònsol menor, “no és suficient per invertir el caràcter prevalent de la llibertat d’expressió”. Tot i que accepta que en els fragments contestats per Dallerès “s’indueix el lector a pensar que des del comú d’Encamp s’hauria pogut cometre algun tipus de negligència” en relació amb l’accident. No obstant això, situa les frases i mots que van ofendre el demandant en el context del “relat personal de la lluita d’una família trencada emocionalment per l’accident d’un fill”, una narració que inclou “la recerca d’un perquè a tot el succeït”.

Versus llibertat d’informació

La batlle afirma que “les expressions responen a la personal i discutible opinió” de qui exerceix la llibertat d’expressió, que diferencia netament del “relat d’uns fets contrastats i relatats des d’una òptica periodística”. Perquè a la sentència exposa també que la llibertat d’expressió és més àmplia que el dret d’informació, que “comprèn la comunicació de fets susceptibles de contrast amb dades objectives”.

Així, mentre la informació es basa en fets susceptibles de prova, “les opinions i judicis de valor no necessiten d’una prova i per tant no li és exigible la prova de veritat o de veracitat, extrem que legitima la llibertat d’informació”.