Trobada anual
Un “acte de comunió” reivindicatiu
Àgora Cultural critica el suport públic i privat a la cultura “per obtenir resultats a curt termini”
Vespre que alguns devien viure amb el corazón partío, el d’ahir: l’acte del Dia de la cultura coincidia en el temps amb el partit que enfrontava el MoraBanc amb el Barça. La tradicional dicotomia entre esport i cultura, com si haguessin d’estar enfrontats. Al vestíbul del Consell General, així, els irredempts de la cultura –i algun d’obligat– es reunien per al tradicional lliurament de premis: l’escriptor Albert Salvadó; Maurici Bellmunt, dibuixant, pintor, ninotaire i músic, i Esperança Ivern, promotora i directora de l’Esbart Laurèdia durant els primers 25 anys. Un “acte de comunió” entre els actors culturals, que va incloure el preceptiu manifest, enguany a càrrec de l’Associació de Músics i marcadament reivindicatiu: “Estem en un país on els darrers anys la cultura aflora per tot arreu i s’agraeix, però d’una manera impostada”, va llegir Oriol Vilella.
És un suport impostat, hi va afegir, perquè “les institucions i els privats donen suport a la cultura [...], però tot per obtenir resultats a curt termini”. Això en lloc d’apostar per un teixit cultural “de veritat” amb, per exemple, “un auditori nacional obert als músics del país, cobrant, no com a favor”, i va denunciar que “a mi m’han arribat a dir que hauria de ser un honor fer segons quines feines i no entenien com demanava diners a canvi”. Així, va insistir, és impossible que la cultura del país es professionalitzi.
En aquesta idea, la de convertir la cultura en una feina, “no en un negoci”, va puntualitzar. I en això vol esmerçar els seus esforços l’ASMA –“ens fem dir així perquè quan la vam fundar ens sentíem sense aire, ofegats”–, a “aconseguir la professionalització del nostre sector”. Un repte per al qual necessiten “lleis de protecció dels artistes nacionals”.
Actuacions i reconeixements
Al costat de l’acte reivindicatiu, la part festiva: els reconeixements als premiats i les actuacions musicals, enguany gens casuals, perquè Lluís Cartes –amb els còmplices habituals: el seu germà, Jan, el mateix Vilella, i Òscar Llauradó– van triar un repertori que feia l’ullet a Bellmunt, compositor de lletres de cançons, igual que l’Esbart Laurèdia va actuar en honor d’Ivern. La joveníssima Neus Barajas, rapejant sobre música d’Efrem Roca, va completar l’elenc d’intervencions musicals de la vetllada. A la qual, per cert, l’ASMA va imprimir dinamisme i va evitar l’habitual tendència a assolir l’eternitat d’altres edicions.
Salvadó –“em tremolen les cames, m’heu enganyat com a un xinès”– va imprimir el moment d’emoció, recordant la greu malaltia de la qual es recupera: “Fa un any i mig em van dir que tenia quaranta-vuit hores de vida i encara soc aquí.” De retorn i per “escriure una novel·la amb un objectiu: donar esperança”.
De Bellmunt va afirmar Josep Maria Talló que és “un creador sense límits, que no té por a res”. I la semblança sobre Ivern va recordar que la seva passió per la dansa “va fer possible que es revisqués la cultura popular” a Sant Julià de Lòria, poble al qual va arribar, l’any 1963, amb el seu pare per treballar a la impremta Casal i Vall.
El Síndic General, la Ministra Olga Gelabart i Conxita Marsol
Un “acte de comunió” reivindicatiu