Reportatge
Una generació en dansa
“Som una generació que ho tenim tot a un clic de distància”, i això facilita que disciplines com ara la dansa creixin en atracció per als joves. És una reflexió de Xavi Pérez Torrent, un dels joves –i Déu n’hi do quants són ja– que busquen un camí professional en el ball.
Una generació en dansa
Per a una disciplina fins ara minoritària, com és la dansa contemporània, el país comença a bullir de joves ballarins: hem seguit els passos de Borja Fernández Vilaplana fins a Malta i per Espanya, o els d’Emma Riba, que ha aixecat alguns espectacles al país, o de la laurediana Núria Torrentallé, que fa camí en el teatre musical a Espanya (ha passat per programes de televisió com Polònia). Però la llista és bastant més llarga, i tots amb un denominador comú: han deixat de banda la por que els diguin que l’art no és una opció de futur. I això que “sí o sí, en el món de la dansa si t’hi vols dedicar has de marxar del país”, recorda Mònica Vega, cofundadora de Líquid Dansa, que com a companyia i com a escola té bastant a veure en aquest esclat de ballarins però també d’escoles, “i això vol dir que hi ha demanda”.
Però anem als que ja estan fent camí. Pérez Torrent (Andorra la Vella, 1997) és un dels casos que han agafat les maletes per buscar-se un futur. Ell ha marxat a França perquè allà no sols “es contempla la carrera artística com un ofici qualsevol”, explica, sinó que hi ha ajudes a les seves especificitats, com el dret a percebre uns diners aquells mesos que no treballin sempre que hagin cotitzat un mínim d’hores.
Pérez, fill d’agents de circulació i sense cap vinculació artística prèvia, va veure la llum quan als dotze anys el van inscriure a classes de hip hop a Encamp: “em vaig dir, ja està, ho he trobat”. Va iniciar la formació a Líquid Dansa i la va completar a EpseDanse, a Montpeller. Va formar part de la companyia estable de l’escola Compagnie Corps Itinérants, i a Andorra va passar per espectales com Clown Palace, de Daniel Arellano. En el futur immediat (quan es restableixi d’una lesió) té previst posar rumb a París. “Quasi a l’aventura, però hi tinc contactes, aquesta professió funciona així.”
Per la mateixa escola EpseDanse va passar Pauline da Costa, nascuda a Baiona el 1994 però que viu a Andorra des de petita. Va començar a Líquid Dansa, com la majoria, on ara exerceix com a professora. “Sí, és cert que els oficis artístics segueixen sense ser segurs”, reconeix, però per sort hi ha la via de la docència, que garanteix certa estabilitat. De totes maneres, considera, “cada cop hi ha més oportunitats” per fer classes o espectacles.
Dani Sampaio (Escaldes, 1990) opina que la dansa “havia estat etiquetada, per exemple amb la idea que era per a noies, però ja no”. Ell ho va veure clar des de ben petit, en unes classes de hip hop. Va completar la formació iniciada a Líquid Dansa, on imparteix classe, a la barcelonina Urban Dance Factory i es debat en la dicotomia de tenir feina estable o marxar: “dedicar-se a l’espectacle segueix sent difícil perquè la dansa està encara menys desenvolupada”. Però va fent camí.