Reportatge
“Primícia?! Quina primícia?!”
“Es veu que la gent no té memòria en aquest país?!” Al Cercle de les Arts i de les Lletres estan un pèl molestos amb l’exposició muntada pel Govern al voltant del testament de Pompeu Fabra: no és el primer cop que es fa públic, perquè ells ja ho van fer el 1975.
Els dies 4 i 5 d’octubre del 1975 se celebraven a Andorra les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. El Cercle hi actuava com a amfitrió, amb el suport del Consell General i la presència de participants entre els quals el poeta Vicent Andrés Estellés, Cebrià Baraut o Carola Fabra, filla del lingüista, i la col·laboració de Salvador Espriu. Va ser aleshores quan es va batejar un carrer de la capital amb el seu nom. I va ser també aleshores quan es va fer públic el document on Fabra va deixar escrites les últimes voluntats. En català, com ell volia, i per això va testar a Andorra, davant del notari Rossend Jordana Besolí, que va ser precisament qui va facilitar al Cercle còpia del document redactat el 1947 perquè es donés a conèixer. Una transcripció parcial, això sí.
Igualment, però, al president del Cercle, Joan Burgués Martisella, i la seva junta, li ha caigut malament que els responsables de l’exposició instal·lada al vestíbul de l’edifici administratiu del Govern –amb la reproducció íntegra del testament en aquest cas– hagi ignorat els precedents. “De primícia res”, insisteix Burgués. “El que aleshores es va considerar és que no tenia valor divulgar quins béns cedia als fills.”
Ni tan sols, es plany Burgués, la medalla que també forma part de l’exposició –ara que es commemoren els 150 anys del seu naixement i els cent de la publicació de la Gramàtica catalana– es recorda que es va encunyar amb motiu d’aquella trobada de fa 43 anys. Com també es va publicar un segell commemoratiu. Fets que l’actual proposta passa per alt, “i no és que vulguem protagonisme, però penso que s’han de dir les coses pel seu nom, oi?”, es pregunta el responsable de l’entitat. Que s’ha fet per desconeixement? “Cert, però si jo, posem per cas, estic preparant una conferència buscaré informació per documentar-me bé.” Un treball de recerca al qual, sospiten al Cercle, no es va aplicar massa rigor.
Recordar el passat
Burgués Martisella puntualitza que “no es tracta d’atacar, però entenem que si ara es fa un homenatge està bé que també es recordés el que ja se li va fer 43 anys enrere”. No es tracta, prossegueix, de buscar protagonisme “sinó de donar la informació correcta, que la gent estigui informada”. De dir les coses pel seu nom.
A Burgués li dol que no hi hagi hagut cap referència a aquella trobada, rellevant per a una cultura i una llengua que lluitaven per no morir ofegades sota la dictadura franquista. Portar les jornades al Principat va ser quasi una proesa: a les autoritats espanyoles –encara que se les havien empassat a València i Catalunya en anys anteriors– no els feia cap gràcia i van posar tants pals a les rodes com van poder. Ho va recordar Burgués a la jornada literària organitzada per l’Ambaixada d’Espanya a Sant Julià l’abril passat: un comissari de policia de la Seu va intentar frenar la celebració; la discussió va acabar “dient-li que Andorra és un país petit, però un país, i vostè ocupi’s de frontera cap avall que els andorrans ens ocuparem d’Andorra.”
Era un moment delicat, hi afegia ahir, “al país teníem molts exiliats polítics, s’havien de fer molts equilibris”. Però va comptar amb el suport de la Sindicatura i els veguers i les jornades van sortir endavant. Amb un ressò que potser no s’esperaven: el teatre-cinema Cristall es va omplir de públic. Les més altes autoritats hi van assistir. I a Burgués li sap greu que tot això s’hagi obviat.