reportatge
Chagall, el dit acusador
Va més enllà de les històries que narra l’Antic Testament, els cinc llibres de la Torà: Marc Chagall, amb les il·lustracions de la Bíblia que va publicar el 1957, volia denunciar tots els desastres d’un segle atziac, la insistència de la història a repetir les pàgines més negres.
Chagall, el dit acusador
Nascut en una petita ciutat bielorrusa, Vitebsk, a finals del segle XIX i net de rabí, Chagall no trigaria a sentir l’antisemitisme imperant a l’Europa de l’època. Un antisemitisme que el va dur a canviar el nom del Moisès triat per la família pel de Marc, amb què es va convertir en un dels artistes més cèlebres del segle passat. Però Moisès, el profeta, el líder, va seguir sent una figura important per a ell, i això queda reflectit en aquesta col·lecció de gravats –centenar i mig– amb què va il·lustrar la Bíblia i que durant aquest estiu romandran exposats al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE).
Al conjunt, Chagall aprofita les històries bíbliques –que tan bé coneixia de sentir-les recitar a l’avi el sabbath– com a dit acusador de les guerres, els genocidis, els èxodes que ell mateix va conèixer: els derivats de la revolució russa, els dos grans conflictes bèl·lics. Així ho va explicar Maria Todal, comissària de l’exposició que recala a l’equipament escaldenc i que, va assegurar, constitueix tota una raresa, “una petita joia”, perquè és molt poc usual que aquesta sèrie –qualsevol sèrie de la Bíblia de Chagall, de fet, perquè només se’n van editar 295 exemplars– vegi la llum pública. I molt menys que viatgi, com la que recala al CAEE, propietat d’un col·leccionista italià. Entre altres raons, per la delicadesa mateixa dels gravats.
L’artista va començar a treballar en aquesta obra el 1932. Amb finançament del marxant, galerista i mecenes Ambroise Vollard, qui anteriorment li havia encarregat il·lustrar Las almas muertas, de Nikolái Gogol, i les faules de La Fontaine. El finançament de Vollard va arribar fins a sufragar l’ansiat viatge a Palestina: així va poder conèixer els paisatges on se situen els relats tants cops escoltats i llegits. Chagall il·lustra cada episodi –són 150 els que recull– interpretant fidelment els passatges bíblics, sense inventar, “ell només hi posa el geni artístic”.
La feina, però, es va veure interrompuda per la guerra, per la mort de Vollard, de la mort de la primera dona de l’artista, Bella; per les anades i vingudes de Chagall entre París i Rússia. Així, no es va tornar a posar a treballar fins al 1952. Acabava el 1956 i l’obra es publicava l’any següent. Un treball que, va insistir Todal, reflecteix totes les tragèdies que havia vist desfilar davant els seus ulls, tot el que ell mateix havia patit.
Però Chagall, va recordar la comissària, no és un pintor religiós, no és un pintor jueu, sinó que “tant pintava sinagogues a Tel-Aviv com catedrals a França”. I Moisès era un personatge que l’atreia, però també ho era Jesús: “de la seva figura en deia que representava tots els drames del segle XX”. Que segueixen tan presents avui, va concloure Todal: l’exposició es va inaugurar coincidint amb el dia del refugiat. La història revivint passatges negres.